Des d’uns ulls d’un nen emocionat
Un nen de vuit anys amunt i avall, creient que podia controlar tot i a tothom, per tal que tot estés al seu lloc i tothom se sentís bé.
Corredisses dins del local i al carrer, ple de gom a gom quasi fins a tocar la Riera, amb una temperatura ideal d’una primavera que arribava al cap d’unes hores després d’aquell vespre de març de 1987.
Un munt de gent d’aquest petit poble del planeta Terra es reunia per un esdeveniment que per al nen de vuit anys semblava un gran acte a nivell internacional, on les càmeres de televisió, micròfons i fotògrafs eren substituïts per mirades, somriures, felicitacions, petons, abraçades, benvingudes, encreuament de converses d’un poble que aleshores era més viu que mai.
Ampolles de cava que volaven per damunt del nen de vuit anys, el nen que corria al ritme de la música i a la vegada la seva mirada no es perdia cap detall, una mirada enlairada que semblava mirar al cel, quan realment observava persones que feien com a mínim un metre més d’alçada que ell; persones conegudes i no tan conegudes, properes i no tan properes, però persones que es trobaven allà per celebrar l’inici de vint-i-sis anys d’història, d’emocions, de canvis i d’èxits
Tornem una mica enrere, abans d’aquell dia de març. Emoció de vuit anys al saber el que finalment s’iniciaria aquell març de 1987. “Tindrà aquest nom i havíem pensat amb aquest logotip”, li diuen a aquell nen de vuit anys. El nen contestà: No! una gavina així no, ja que recordarà sempre al logo del PP. Finalment la gavina va desaparèixer d’aquell projecte de logotip i a partir d’aquell moment el nen no va poder deixar de pensar-hi, preguntar, reflexionar i proposar coses diverses fins el “dia D”.
Vint-i-sis anys han passat, vint-i-sis anys que, amb esforç, responsabilitat, constància, amb característiques molt particulars i singulars, han il.luminat l’entorn i l’interior de la Riera número 60, gràcies, sobretot, a la personalitat de qui precisament ha personalitzat cadascún dels racons físics i psíquics d’aquesta petita part del món.
Ara no s’apaga res perquè la il.liminació hi seguirà sempre, en el record i en la realitat d’una part de la historia d’aquest poble.
El poble, Caldes d’Estrac; el nom del lloc, blau; el nom del nen que corria amunt i avall aquell dia de març, Marc; el nom de l’ànima i “el tot” del blau, Maria Teresa Ros Auladell; el nom de l’altre part important, Jordi Vergés.
Felicitats per tot l’aconseguit i gràcies a totes les persones que ho han fet possible des de l’inici fins ara.
blau, molt més que oferir roba i complements entre 1987 i 2013; blau, una part de la historia de totes i tots; blau, m’ha agradat emocionar-me a l’escriure aquestes quatre paraules.
Salut! 🙂
També és mala educació
Dedico uns minuts (o segons!) a escriure un missatge, un missatge que amb un clic farà possible que arribi de forma immediata al seu destinatari. El destinatari potser ho podrà llegir al moment, perquè el mòbil, la tablet o la blackberry l’avisarà també al moment. La persona que ha rebut el missatge pot decidir contestar a l’instant o esperar-se una estona o unes hores per tal de poder elaborar una resposta més “treballada”, o simplement pot contestar amb un “d’acord, rebut, gràcies i et contesto l’abans possible.” Però és clar, això descrit seria tenir bona educació.
Ara, tant en l’àmbit laboral com en l’àmbit privat i de relacions diverses, contestar un correu electrònic es veu que s’ha convertit en una gran feina, complicada i angoixant i una pèrdua de temps. Estic fins al capdamunt, des de l’inici d’ús del correu electrònic (afegim també missatges interns de Facebook, Twitter o WhatsApp), d’enviar missatges de diferent tipus, i a tot tipus de persones: companys de feina, amistats, institucions, entitats i empreses, sense rebre cap tipus de resposta. La mínima resposta seria un “ok, gràcies, rebut/et contesto més endavant” (dos segons de dedicació)
Ara s’ha posat de moda no contestar pensant l’excusa de “vaig molt atabalat; no he tingut temps; l’he vist però el tinc pendent; estic molt ocupat; el llegeixo però no m’interessa”
Ho sento, però això és de mala educació i manca de respecte envers als altres, molt mala educació. Algú t’escriu a tu, per tant pensa en tu, et demana alguna cosa que necessita de tu, o simplement t’escriu per saludar-te o preguntar-te o interessar-se, i tu el que fas és ignorar-lo amb mala educació. Oi que si anem pel carrer i saludem a algú (encara que no coneguem molt o gens a la persona!), i aquesta altra persona no ens contesta la considerem mal educada? Doncs no contestar un correu electrònic és la mateixa mala educació. I no parlo del tipus de reposta perquè, repeteixo, amb un simple, per exemple, “ok, rebut, m’ho miro/hi penso/et conteso en un altre moment/ no et puc ajudar” és suficient.
Mala educació, mala educació a nivell personal, social, empresarial, laboral, una persona que no dedica un segon del seu temps a contestar a una altra persona que es dirigeix a tu per algún motiu.
11 de juny de 2011
Avui és una data històrica,
I és una fita històrica no per la singularitat dels que avui podem semblar els protagonistes, sinó per la singularitat d’aquesta vila de 770 anys d’història. Una història que s’ha configurat amb l’esforç, la tenacitat i l’interès de persones que van ser capaces d’imaginar un Caldes més habitable, més pròsper, més gran.
És doncs una fita històrica sense més significat per al dia d’avui que la del relleu institucional, el futur dirà si serem capaços de deixar-hi constància en la imatge i la vida de Caldes. Perquè a partir d’avui ens toca agafar el relleu d’un projecte endegat ja no diem fa quatre anys, sinó 770, el projecte per continuar fent de Caldes el poble que tots volem, en el que ens agrada viure, i en el que s’hi pugui continuar vivint en el futur amb més i millors condicions de les que gaudim avui.
La màxima responsabilitat dels Ajuntaments, per fer possible tot això, és la de gestionar els recursos públics en bé de l’interès comú de manera eficient i responsable. Els darrers quatre anys, des de l’ajuntament, s’ha treballat per a que l’interès comú fos consensuat al màxim i la decisió final, explicada per a que pogués ser entesa. I així s’ha fet amb totes les àrees de responsabilitat municipal.
Això significa haver de decidir, de vegades potser fins i tot renunciar. Aquesta és una gran responsabilitat que no es pot fer en la solitud del mandat, n’estem segurs. S’ha de fer des de l’apropament, des de l’honestedat en la construcció dels arguments, des de la transparència de la informació, des de la col·laboració i l’entesa.
El futur de Caldes esdevindrà el fruit del treball diari, de l’esforç i l’interès envers la ciutadania. Però cal recordar que tots som responsables i protagonistes del nostre futur, i que no podem aspirar a construir-lo sense implicar-nos. La gestió pública competeix també amb la globalització dels problemes econòmics i socials. Vivim en un escenari on es transformen vertiginosament tots els conceptes; d’arreu sorgeixen noves formes d’entendre les relacions, nous significats per a les paraules cooperació i diàleg, noves eines de comunicació i noves oportunitats. També significa haver de comprendre realitats que per llunyanes no ens afecten menys; el fenomen de la immigració és fruit d’una d’aquestes realitats, l’escassetat dels recursos i de fonts de finançament, també.
Caldes es prepararà durant aquest quatre anys per mantenir la seva singularitat dins aquest món global, els projectes que s’han de tirar endavant ens dotaran de més i millors serveis i potenciaran l’atractiu del nostre municipi per atreure i consolidar sectors productius.
Som 2.808 habitants a Caldes, 11 persones constituïm avui l’ajuntament; 6 en formaran govern i 5 oposició d’aquest. Tenim doncs l’oportunitat de liderar entre tots un dels canvis més significatius en la fisonomia, els serveis, en definitiva, la vida ciutadana, que experimentarà Caldes durant aquest pròxims quatre anys, i que de ben segur serà un dels canvis més significatius de la nostra història recent.
Des de qualsevol àmbit de la ciutadania (ja sigui associatiu, polític, o de manera particular) es pot criticar l’acció de govern, es pot no estar d’acord en el com, potser tampoc en l’avaluació dels resultat, però també és segur que l’interès per Caldes no ens ha d’enfrontar els uns amb els altres.
Aquest interès compartit ens dóna la complicitat necessària per trobar ponts de diàleg mantenint-nos fidels a les nostres conviccions, però sense trair l’honestedat que es mereix la ciutadania. Els arguments han d’estar alienats i no han de ser contradictoris, la informació ha de ser certa i no suposada, el debat es pot enriquir amb aportacions per millorar els projectes i les idees, pot qüestionar els criteris si ens mostra una perspectiva millor o més àmplia, però no pot tenir l’objectiu de deformar la realitat.
L’oportunitat i el repte d’aquesta legislatura (govern, oposició i ciutadania), són els de transformar el poble i preparar-lo per al futur cada cop més competitiu. El repte i l’oportunitat de fer-ho transformant la crítica inconscient en diàleg constructiu, convidant a tots el implicats en la gestió i el govern de Caldes a afrontar el gran esforç que cal fer i que s’ha d’estar disposat a fer.
La situació actual és incerta respecte als recursos necessaris per al manteniment dels serveis públics i la millora del benestar. L’actual és una realitat complexa i difícil per a tots davant la que cal apostar encara més per la suma de valor enfront el desgast de la divisió.
Erosionar el debat amb discussions ermes de contingut, no suma
Suggerir la desconfiança sense arguments que la justifiquin, no suma
Relegar el benestar de tots per defensar el que ens sembla més propi, no suma
El resultat es bo quan la suma de dos no és igual a zero.
Caldes som totes i tots
Caldes és per a totes i tots
Però ara més que mai, Caldes no podrà ser sense totes ni tots.
Aquest és el repte per als valents que el vulguin afrontar, aquesta és l’oportunitat per als qui s’hi vulguin afegir. Qui vulgui continuar personalitzant la culpa, assenyalant la diferència com a element de divisió, està sincerament, fora de lloc.
Continuar amb la mirada enrere, visualitzant un passat de confrontació personalista excusant-se amb arguments que perverteixen la realitat de l’interès general, no ens enganyem,
no és fer oposició,
és simplement estar al servei de l’arbitrarietat política que pot convenir a qui aspira quelcom més que estar al servei del seu municipi.
El repte d’aquesta legislatura, la sort i el privilegi dels que tenim l’oportunitat de participar-hi, la convicció amb la que volem treballar és i ha de ser
la suma d’idees per a la construcció de realitats.
Moltes gràcies.
Marc Vergés Ros, portaveu Grup CiU.
11 juny 2011. Constitució Ajuntament de Caldes d’Estrac. http://www.caldetes.cat/document.php?id=1215
GRÀCIES PEL SUPORT. ARA, A TREBALLAR. VISCA CALDES!
“És que vosaltres toqueu de peus a terra”, em deia l’altre dia una dona emocionada amb la que vaig coincidir al fer el porta a porta de contacte amb la gent i d’entrega del nostre Programa de Govern.
Avui és dia 20 de maig de 2011. Just d’aquí dos dies sabrem qui liderarà el futur de Caldes gràcies a la voluntat de la majoria de vosaltres, de la majoria de caldenques i caldencs. I cal que sigui liderat des del compromís, la cultura de l’esforç, la responsabilitat, i al costat de totes les veïnes i els veïns de Caldes. Semblen paraules típiques i tòpiques, però cal que aquí a Caldes les repetim sovint, no ens oblidem d’elles, i les omplim de contingut.
Totes i tots nosaltres compartim l’interès per aquest poble, Caldes, i per això ens presentem units per encarar el futur i gestionar el dia a dia de la millor manera possible i conseqüència de les vostres legítimes exigències com a ciutadanes i ciutadans.
Jo estic convençut de que a través de l’opció que hem pres aquest 2011, ens podrem implicar activament en tot allò que ens preocupa, interessa, entusiasma i pel que hem compartit amb molta gent al llarg dels darrers anys, i més directament les darreres setmanes amb les veïnes i veïns de Caldes, i que espero seguim compartint a partir d’aquest diumenge.
Aquest equip renovat està preparat per governar Caldes, i perquè l’alcalde Joaquim Arnó ho segueixi essent, segueixi essent l’alcalde de totes i tots.
Ens agrada el nostre poble, ens hi sentim identificats i volem desenvolupar el Programa de Govern escoltant-vos i informant-vos, en definitiva coneixent-nos dia a dia.
Hi ha programa de Govern (no programa electoral), hi ha un programa de Govern amb un equip que pensa i seguirà pensant en positiu, interessat per un poble que es mereix dedicar l’esforç de totes i tots.
Us donem les gràcies, gràcies per ser aquí, gràcies als que no heu pogut venir, gràcies per col·laborar, per obrir-nos les vostres portes i escoltar-nos, gràcies per intercanviar opinions, gràcies per ser crítics, exigents.
I ara, un últim esforç, diumenge, voteu per aconseguir una gran majoria per iniciar una nova etapa d’un Caldes de totes i tots. Us demanem un ampli suport, i sabeu que vosaltres ens tindreu al vostre costat, i estem i estarem disposats a escoltar-vos.
Visca Caldes!
Divendres 20 de maig de 2011 (2 dies abans de la jornada electoral del 22-M)
Sala Cultural de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac.
CALDES SOM TOTES I TOTS. SEMPRE EN POSITIU!
Bona tarda. Em dic Marc Vergés Ros.
I em reconec ciutadà de Caldes.
Sóc una persona més, il.lusionada i orgullosa de ser i viure, de, i en aquest poble.
Potser molts de vosaltres us haureu sorprès amb la llista que en Joaquim Arnó us proposa com a candidatura per a les properes eleccions del dia 22 de maig.
Certament és una llista formada per gent diversa i heterogènia en quant a ideologies, formes de ser i de pensar. I segurament hi haurà qui mirarà a l’infinit intentant trobar una clau d’estratègia política.
Des del meu punt de vista és una proposta valenta, agosarada, innovadora, una proposta que ens ha convençut (i parlo en plural reconeixent-me com un més dels que avui ens presentem), una proposta que ens ha convençut perquè s’allunya dels partidismes i personalismes als que estàvem acostumats.
És una proposta que ens parla de sumar la diversitat com a valor, no com a factor de divergència i enfrontament.
Estic convençut, i per això soc aquí, que aquesta propera legislatura serà la legislatura de la innovació d’idees, de la renovació dels mecanismes de gestió pública per a oferir un millor serveis a la ciutadania. Tots ho sabem i n’estem fins i tot esgotats d’escoltar-ho: estem en mig d’una crisi econòmica i, com a conseqüència col.lateral, d’una crisi també social, que fa que els recursos siguin encara més limitats i per a molts projectes fins hi tot escassos o inexistents.
Uns recursos que tots sentim com a legítims perquè tots contribuïm a la seva recaptació. Cal posar esforç, ganes, il.lusió i responsabilitat, per vetllar i fer possible la continuïtat en el creixement de Caldes: creixement en el benestar de les nostres condicions de vida, dels serveis públics, del manteniment de les garanties socials i de la preservació del nostre entorn.
Aquestes són les meves conviccions, i parlant amb en Joaquim Arnó -present i futur alcalde de Caldes-, i observant com a espectador fins ara la gestió pública feta durant aquest quatre anys, no puc més que estar-hi d’acord i tenir ganes d’aportar el meu esforç per continuar sumant en aquesta direcció.
Em sento compromès i estic orgullós de formar part d’aquest equip de gent de Caldes, que comparteix la voluntat en abocar el seu esforç fent possible un Caldes per a totes i tots, treballant per l’avui, pensant en el demà i mirant cap al futur.
He començat la meva intervenció dient-vos el meu nom. En sé el d’algunes de les persones que esteu aquí, i fora d’aquí, i hi ha d’altres que encara no conec, però totes i tots sou ciutadanes i ciutadans d’aquest poble, i entre tots compartim –si m’ho permeteu- la sort de viure en un entorn privilegiat i que ben segur volem preservar i millorar. També us he dit que la proposta que avui us presentem i que lidera Joaquim Arnó és valenta. Però no ho és més que el suport que estigueu disposats a donar a aquest grup de gent compromesa des d’ara, compromesa en el treball i la responsabilitat de l’interès comú i més proper, el que totes i tots compartim, Caldes d’Estrac.
Bon vespre i bona sort.
SALA CULTURAL DE L’AJUNTAMENT DE CALDES D’ESTRAC, 1 DE MAIG DE 2011.
UNITS EN LA DIVERSITAT PER FER UN CALDES AMB MÉS I MILLOR – 22 DE MAIG DE 2011 – ELECCIONS MUNICIPALS
VISCA CALDES!
1.Joaquim Arnó i Porras
2.Francesc Garcia i Cuyàs
3.Marc Vergés i Ros (independent)
4.Roser Alsina i Ruzafa (independent)
5.Beth Segura i Gubern (independent)
6.Marcos Blázquez i García
7.Miquel Àngel Rodríguez i Jarillo
8.Àngel Rusiñol i Esteban
9.Helena Gallardo i Sainz (independent)
10.Mercè Loire i i Fernández (independent)
11.Mireia Salvà i Comas (independent)
12.Ferran Gràcia i Carrasco (independent)
13.Francesc Vila i Loriente (independent)
14.Montserrat Arnó i Fontrodona
Amb independència ideològica però amb compromís personal
“Aquests darrers quatre anys l’actual Govern Municipal ha posat a la pràctica i de manifest que el diàleg amb el poble és la base per a un municipi com Caldes d’Estrac, en que les nostres dimensions ens permeten canals més fluids i directes de comunicació i interrelació. Només manca voluntat per a fer-ho possible i també un lideratge clar d’un equip fort i cohesionat, perquè cal prendre decisions. El projecte de l’Ajuntament és el projecte de la ciutadania. Aquesta evidència, juntament amb la transparència, la rigorositat, la responsabilitat i el sentit comú, fa que Caldes i la seva gent passin per damunt d’ideologies polítiques i fa possible que siguem capaços d’unir esforços per a un Caldes millor. La unió en la diversitat farà la força i m’il·lusiona forma part d’un equip que parla amb la gent, dóna la cara, pensa i viu Caldes i prepara el futur sense oblidar el present”
Butlletí El Pedrís número 51 – març 2011
Sempre, visca Caldes!
Caldes en Positiu no es presenta a les eleccions municipals del maig de 2011
Caldes en Positiu fou una iniciativa personal, amb l’objectiu d’aglutinar un grup de persones que fessin possible un canvi en la manera de portar a terme la gestió pública a Caldes. Agraeixo a tota aquella persona que es va interessar pel projecte i que m’ho va fer arribar per diferents canals i de diverses formes. Moltes gràcies. Ara, a pocs mesos de les eleccions del 2011, aquesta també és una decisió estrictament personal, en la qual res ni ningú, cap efecte intern o extern, m’ha fet capgirar els meus desitjos, que simplement eren els de fer un Caldes millor, amb caldenques i caldencs que creuen en el poble. Segueixo volent un Caldes millor i una manera de fer política amb sentit comú. No m’aparto de Caldes però, de moment, simplement m’aparto de la candidatura a l’alcaldia i del projecte Caldes en Positiu, perquè crec que ara, des d’una perspectiva realista, personal, i amb una mirada al futur, no és el moment, ni el lloc ni l’estratègia adequada per fer realitat aquest Caldes en positiu que tant necessitem.
Gràcies i salut! Com sempre, ens seguim mirant, llegint, parlant, escolant i opinant.
Un primer acord. En caldran més per tenir la nova escola.
En el darrer Ple Municipal de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac es va aprovar una moció conjunta dels Grups Municipals de CiU i el PSC, a favor d’una nova escola pública a Caldes, en substitució de l’actual, un edifici construït l’any 1975 i amb un manteniment històricament justet. Serà difícil trobar a algú que no estigui a favor de la nova escola, per tant, benvinguda sigui aquesta moció conjunta amb una petició clara i ferma, dirigida específicament al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Aquesta és una moció que inicia un llarg camí cap a la consecució d’una fita cabdal per al desenvolupament i creixement del benestar i la qualitat de vida del nostre municipi: la construcció d’un nou centre educatiu. L’actual edifici ja no hi ha manera de mantenir-lo en unes mínimes condicions de qualitat i és cert també que s’ha tardat massa a reivindicar inversions importants primer i un nou centre després.
En tenim per temps, per anys segurament, perquè es tracta d’una petició a una administració que ha de gestionar recursos de manera generalista i les necessitats de Caldes són comunes a les de molts altres municipis. A més a més, tenim entremig unes eleccions, les del Parlament de Catalunya al novembre d’aquest any.
Per tant, tot acaba de començar i l’objectiu ha de ser una unió local per fer força, arribar a consensos i treballar plegats, sobretot perquè hi hagi una sola veu amb un mateix missatge a l’hora de dirigir-nos a l’administració superior . Això potser no farà les coses més fàcils, però si ens dividim internament, no ens esperarà quelcom millor.
L’indret actual de l’escola és privilegiat, sí, però cal descartar-hi la construcció del nou centre amb criteris de creixement demogràfic i desenvolupament sostenible, i aportant l’alternativa amb un projecte més ambiciós.
L’alternativa? Sí, pot ser el canyer de l’Esplanada de Can Muntanyà (NO a l’Esplanada de Can Muntanya). Si s’hi ha de construir alguna cosa, millor una escola, no? Millor un centre educatiu al bell mig del poble, al costat d’un indret de trobada social i històricament un lloc on s’hi celebren tot tipus de festes i activitats locals. Un indret que amb una nova escola podria convertir-se en una autèntica i més real plaça polivalent, tot adequant les instal.lacions als nous temps, al nou entorn, fent desaparèixer barreres i fer visible la zona de l’Esplanada i el canyer , amb l’escola inclosa, com un tot de totes i tots.
Per tant, davant les dues úniques possibilitats, cal tenir en compte que l’aposta per la construcció de l’escola al canyer de l’Esplanada significaria parlar d’aquest projecte més ambiciós i portar-lo a la realitat. Estaríem parlant, doncs, d’un projecte de reforma global de la històrica Esplanada, tenint en compte les possibilitats i oportinitats de l’entorn, la nova escola, la plaça… A la vegada, l’espai que ocupa l’actual escola cal que sigui aprofitat per a nous serveis i / o equipaments, adequats a l’indret i a les necessitats del municipi.
Interessants eleccions al Parlament de Catalunya: nou cicle?
Fa mesos que estic posant molta atenció a l’aparició, no casual, de noves “ofertes polítiques” de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya (tardor 2010). Montserrat Nebrera, el Reagrupament de Joan Carretero, Joan Laporta, reaparició de la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, l’aparició de la delegació catalana de la Unión, Progreso y Democracia… Res a veure amb el boom de Ciutadans a les eleccions de 2006. Aquell boom s’ha multiplicat per 10 i les crítiques a l’aparició d’aquestes noves “ofertes” també ho han fet. I no ens enganyem, perquè ni el ressò mediàtic és casual, ni les crítiques dels partits tradicionals és superficial.
La societat catalana es troba esgotada, esgotada dels seus representants, esgotada de les relaciones Catalunya-Espanya, esgotada dels teatres partidistes, esgotada de la manca de capacitat per a reformar el sistema democràtic, esgotada de missatges sense contingut i encara més sense realitat, esgotada de la classe política.
Per això no és casualitat la traducció de la insatisfacció en forma d’aparació de noves forces polítiques que són i seran molt més que les desenes de candidatures que podem trobar cada jornada electoral. És evident que no hi ha espai polític per a tots, i també és cert que els partits tradicionals juguen amb avantatge en tots els sentits, però estic convençut que qui sortirà guanyant, a les eleccions de l’octubre-novembre, serà l’abstenció i la insatisfacció política traduïda en el recolzament significatiu a algunes de les noves forces. Potser a partir de llavors els partits tradicionals començaran no només a reflexionar (això ho fan molt) sinó sobretot a actuar (això ho fan poc). Ans el contrari, no canviarà res si tot segueix igual o si les noves ofertes acaben passant desapercebudes.
És cert també que sabem poc o res de les noves propostes, però també és cert que sabem molt dels partits de sempre, de qui són i com actuen. Per tant, per començar i per iniciar el canvi de cultura democràtica, ja n’hi ha prou en què noves persones proposin noves fórmules polítiques, no creieu?
Anem sumant més decepció, però cal seguir defensant la política
“No l’he votat, però ho està fent bé.” Comentari d’una amiga que viu a Santa Coloma de Gramanet, un dia qualsevol parlant de política. Avui, la mateixa amiga ha estat la primera que m’ha fet saber el que estava començant a passar a Santa Coloma, aquest matí. Indignada i decepcionada. Com indignats i decepcionats i traïcionats i avergonyits i impotents i ignorats i utilitzats i enganyats i … quants “i” ens hem sentit molts ciutadans i ciutadanes. Avui, davant d’una incomprensible vegada més utilització política de la corrupció, llegeixo que el President Montilla ha fet un paral.lelisme entre el surrealista cas Gürtel i el vergonyós cas Millet. Doncs Sr. President, ara hi pot afegir el cas Santa Coloma. Potser costa fer-ne un paral.lelisme, però característiques similars en tindran.
La desafecció política no la provoca ningú més que els polítics que no els agrada la política, que no saben què significa el servei al ciutadà, que de la humilitat i la senzillesa en fan paraules que tiren a la brossa, i que entenen la corrupció com el seu modus vivendi. I no ens enganyem, perquè no només existeix la corrupció urbanísitca i/o l’econòmica, també la de la mentida, la del “cridar per cridar”, la corrupció de la manca de respecte, la corrupció moral i la corrupció de l’insult, la de no veure-hi més enllà del propi nas, la de d’actuar sense criteri ni sentit comú, la de la manca de credibilitat i la corrupció de confiança, la corrupció de no veure els propis errors, i la d’encara menys intentar solventar-los si es detecten… I un llarg etcètera.
Avui és un dia decepcionant per a tota la gent i sobretot per a aquells que intentem defensar la política i els polítics, desmuntant la frase “tots els polítics són iguals” Sincerament, cada dia es fa més difícil precisament per l’existència d’aquestes desenes de tipus de corrupció.
Però això no ens ha de fer decaure. En defensa de la política hi serem. Expulsant de l’escena pública a tots aquells que cal, i que són molts, algún dia el terme “política” tindrà la descripció que es mereix i que és la que s’hauria d’acostar a la realitat.
ENLLAÇOS
Perd el ciutadà, perd el PSPV, perd la política, guanya el PP
Agustín Navarro, ex portaveu del Partit Socialista a l’Ajuntament de Benidorm, serà probablement el futur alcalde de la ciutat valenciana, històricament en mans del Partit Popular. Les darreres eleccions locals de 2007 van donar un ajustat resultat entre PP i PSOE, amb 13 i 12 regidors respectivament. Malgrat aquest ajustat escenari, el PP va aconseguir l’alcaldia i va poder continuar governant amb majoria absoluta. No hi ha cap representant d’altres forces polítiques i això és el que ha provocat que un únic regidor del PP, distanciat del seu propi grup, hagi apostat per a presentar una moció de censura juntament amb els 12 regidors socialistes, expulsats pel PSPV-PSOE quasi immediatament després de conèixer-se la situació. Qui més qui menys coneix el desgavell i les males formes de portar tots els afers urbanístics a la ciutat alacantina, precisament el desencadenant de l’abandonament del regidor popular que recolzarà la moció. Però aquesta situació de caos justifica que es produeixi un cas de transfuguisme? Quina imatge dóna el PSPV amb els seus 12 regidors expulsats del partit, perquè tenen la intenció de recolzar-se amb un trànsfuga del PP? Quina percepció tindrà la ciutadania? El Partit Socialista del País Valencià porta anys sense saber cap a on anar i com anar-hi, davant d’un PP que fa el que vol mentre va engreixant el seu sac de vots. A Benidorm els socialistes estaven a punt d’aconseguir un canvi de govern per la via democràtica, i segurament ho haguessin aconseguit a les properes eleccions. Ara, el PSPV de Benidorm està tocat i quasi enfonsat, “ajudant” així a l’eterna i ara més impossible recuperació del PSPV a nivell de tota la Comunitat Valenciana. Els regidors socialistes haurien d’haver fet ús del sentit comú i la responsabilitat i mantenir-se ferms en contra del transfuguisme i no vendre’s pel poder i a qualsevol preu. El PP hauria d’haver continuat governant, encara que fos en minoria. Hagués estat un exemple de defensa de la democràcia i de lluita contra el transfuguisme i la mala praxis política. Lamentable. A més a més, el 2011 tindrem una altra majoria absoluta del PP a Benidorm i l’enfonsament del PSPV.
Reivindicació d’un “gimnàs públic com cal” a Caldes
Avui em conviden a unir-me a un grup del Facebook en el qual es reivindica per a Caldes un “gimnàs com cal” i em fa reflexionar sobre la situació de les instal.lacions esportives de Caldes (concretament sobre el poliesportiu i el seu entorn), instal.lacions envejables si sobretot tenim en compte que ens trobem en un municipi de menys de 3.000 habitants. Del gimnàs i de part dels serveis que havia d’oferir el Poliesportiu des de la seva inauguració, el 2003, la majoria sabem que no van començar amb bon peu i la situació va anar empitjorant amb el pas del temps. Ha mancat gestió. Si un gestiona es pot equivocar o no, però primer cal gestionar, i mai sense comptar amb la gent afectada/interessada. És difícil gestionar les opinions, però escoltar pot ajudar a veure la realitat o una part de la realitat i com a mínim pot ser útil per a intentar trobar la millor solució possible, amb el risc d’equivocar-te parcialment o totalment, és clar. Si apareix un grup que reivindica el que reivindica, és que quelcom no s’ha fet bé. No em crec que sigui una reivindicació buida de contingut. I per als governants del municipi: Primer cal creure’s que Caldes és “el” poble i “pel” poble que vetlles, després has d’escoltar els ciutadans d’aquest poble (no només cada quatre anys) i a continuació cal gestionar i prendre decisions. El cas del gimnàs de Caldes és un peix que es menja la cua: no hi ha bones instal.lacions o s’han deteriorat i falta professorat, aleshores la gent no hi va i és fàcil posar l’excusa de “no poder fer front a la despesa que comporta tot canvi davant l’escassa assistència al gimnàs.” Per cert, d’això es parla al Consell Municipal d’Esports del qual fa temps que els ciutadans no en tenim cap informació? (només recordo informació de la seva constitució a la revista municipal editada per l’Ajuntament).
L’1 de setembre: + CALDES D’ESTRAC
Aquest bloc tornarà a posar-se en marxa el proper 1 de setembre, AMB “MÉS” CALDES…
GRÀCIES i bon estiu!
On són avui els socialistes disposats a preservar uns principis i un estil de fer per sobre i més enllà de la tàctica curtterminista dels seus actuals –i sobrepassats– dirigents? Segur que n’hi ha.
D’acord amb Juan-José López Burniol:
I l’alarma continua des de fa temps…
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/05/alarma_euroesceptica_60198.php
Bye Bye Ciutadans ?
La regeneració democràtica que propugnaven es va quedar en una defensa extremista de la llengua espanyola i del sentiment nacionalista espanyol, malgrat han intentat fer veure que la seva política no es centrava en aquests temes.
Les picabaralles internes i els fracassos electorals de les municipals de 2007 i les generals de 2008, han desinflat l’eufòria del partit després d’aconseguir 3 diputats a les eleccions catalanes de 2006.
L’aparició de la Unió, Progrés i Democràcia de Rosa Díez, i l’estratègia d’aquest nou partit de no acostar-se a Ciutadans, malgrat la proximitat ideològica, està deixant a la formació d’Albert Rivera en una situació difícil per a la supervivència.
I, per resumir, la coalició electoral de Ciutadans, de cara a les eleccions europees del 7 de juny vinent, ha fet esclatar el grup parlamentari a la cambra catalana. Antonio Robles deixarà l’escó després de l’estiu. José Domino deixarà Ciutadans però no l’escó, i Albert Rivera es queda més sol que mai.
Ciutadans, un partit autodefinit d’esquerra no nacionalista, es presenta a les europees juntament amb una formació política d’ultradreta, Libertas, la qual es presenta en altres països amb formacions també d’ultradreta.
El futur
Article d’UMBERTO ECO:
Qüestió de cultura democràtica (i 2)
Rosa Aguilar (d’Izquierda Unida i fins ara alcaldessa de Córdoba) és la nova consellera d’Obres Públiques i Transports del govern de la Junta d’Andalusia (PSOE).
Incomprensió des d’IU i altres sectors. Cas similar al d’Ignasi Guardans:
https://mvergesros.wordpress.com/2009/04/13/questio-de-cultura-democratica/
Qüestió de cultura democràtica
Que una Ministra de Cultura d’un govern monocolor socialista, vulgui fitxar un militant d’un partit diferent al PSOE, per tal que es faci càrrec de la direcció general de Cinematografia, hauria de ser símbol de normalitat democràtica o, més ben dit, de necessitat democràtica. La democràcia dels Estats Units pot tenir els defectes que se li vulguin trobar, però el fet de nomenar militants d’un partit diferent al governant, per a posar-los al capdavant d’importants responsabilitats, no és més que una demostració real de que el que interessa veritablement és el servei al ciutadà, i no l’interès partidista i l’electoralista, l’amiguisme i la xarxa d’influències de partit. N’aprendrem nosaltres algun dia? De moment, amb aquest darrer, i quasi únic, exemple observem clarament que no ha estat precisament un aprenentatge. Ignasi Guardans, http://www.ignasiguardans.cat , històric militant de Convergència Democràtica de Catalunya i actualment eurodiputat, està rebent per totes bandes, sobretot des de sectors de CiU, per haver acceptat el càrrec que li ha ofert la nova Ministra de Cultura.
INFORMACIÓ NOTICIA:
¿No nos importa el modelo de sociedad?
Una mayoría ciudadana da el primer paso para que sea presidente uno de los líderes de los grandes partidos políticos españoles: PSOE y PP. Muchas veces hemos oído el argumento de que los dos partidos no se diferencian tanto el uno del otro. A lo mejor en parte es cierto e incluso en algunas políticas las coincidencias son idénticas. Ahora bien, el modelo de sociedad que proponen o defienden el uno y el otro, distan bastante. El progreso de la sociedad es distinto si gobierna uno o gobierna el otro. La actual crisis económica y las meteduras de pata de Zapatero y de su gobierno pueden provocar próximamente un cambio de mayorías, un cambio que no significaría una catástrofe como algunos auguran siempre que “se acerca” un gobierno del Partido Popular, pero sí que significaría un tímido cambio de concepción de la sociedad, de sus avances y prioridades. Y el PP no está solo, ya que también tímidamente empieza a recuperar la simpatía por parte del PNV y de CiU (partidos nacionalistas que también se dirigen hacia “donde les lleva el viento del interés partidista”). Por ejemplo, el PP, CiU y el PNV ya han anunciado que van a plantear, muy pronto, reformas laborales al margen del diálogo social entre el Gobierno (cada vez más solo en el Congreso), patronal y sindicatos. La alternativa se está formulando ya, con la más que segura no mayoría absoluta del PP a partir de las próximas elecciones (últimas encuestas ya le dan la victoria electoral). ¿Una conclusión? ¿nos da igual el modelo de sociedad y nos dejamos llevar por otros factores a la hora de decidirnos por votar una opción u otra? Hay un “voto volátil” creciente que, mal justificado por el falso centrismo que predica tanto PSOE como PP, siempre decide basándose en unos poco convincentes argumentos.
Va signar el “Manifiesto por la lengua común” … Demostració de cultura?
Ángeles González-Sinde
nova Ministra de Cultura del Govern espanyol
Què li passa al tripartit?
El PSC, ERC i ICV recolzen la petició d’un informe al CAC sobre el tractament informatiu de TV3 d’un cas concret!
Catalunya, Estat independent: parlem-ne responsablement, i no únicament del sentiment identitari
Moltes vegades es descriu el debat sobre la independència de Catalunya com un tema de caràcter únicament identitari i que la majoria en parla amb manca d’informació, amb un discurs radical buit de contingut i amb un vocabulari “de lluita” i negatiu basant-se en el “en contra de.” Potser en part és cert que així és, i fins i tot els polítics hi han jugat un paper destacat en la configuració d’aquesta realitat. Però també és una realitat el fet que hi hagi persones i entitats de la societat civil catalana, pròximes o no a moviments polítics concrets, que treballin seriosament en la profunditat del tema de la independència de Catalunya. Un exemple recent el tenim amb la presentació d’un llibre d’un catedràtic d’Economia, Jacint Ros Hombravella (“Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”) Resumidament, en aquest llibre s’afirma que, si Catalunya fos un estat independent, la seva economia no només resistiria la separació de l’Estat espanyol, sinó que després d’un període d’adaptació es produiria un desenvolupament creixent de l’economia. És evident que és una posició d’un catedràtic d’Economia, però una posició seriosa, estudiada, treballada. Un procés d’independència està condicionat a la situació política i al marc jurídic i constitucional, però pensar en el després és primordial. Ja fa temps que s’intenta donar més importància a respostes profundes sobre una hipotètica Catalunya independent i no només respostes al “catalanisme identitari.” Darrerament comencen a aparèixer llibres, estudis i documents en aquest sentit. No és qüestió de sentir-se a favor o en contra de la independència, simplement “perquè sí.” Calen arguments, i cada vegada en tenim més, per a poder respondre en conseqüència. I després de passar del simple fet identitari a l’argumentació sòlida, també cal parlar de la realitat de que un procés d’independència seriós i responsable hauria d’iniciar-se des d’una posició transversal, no partidista. Notícies com la de que un històric dirigent i ex senador del PSC recolzi el dret a decidir o com la de que un regidor del PP presenti una moció a favor de la celebració d’un referèndum sobre la independència, en realitat no són casos concrets i residuals que hem de passar per alt. Per això parlo d’aquesta necessària transversalitat. Bé, ens seguirem informant sobre el tema, per així ser capaços de donar respostes amb arguments consistents.
La política democrática o es moral o no será
Artículo de Gregorio Peces-Barba: http://www.elpais.com/articulo/opinion/valor/politica/democratica/elpepuopi/20090325elpepiopi_4/Tes
PSC-CPC, CiU, ERC, ICV-EUiA, PPC, C’s… toca pronunciar-vos!
La Iniciativa Legislativa Popular arribarà al Parlament
Les crisis econòmiques “canvien” governs: Artur Mas i Mariano Rajoy, presidents?
Llegeixo avui a El Periódico de Catalunya els resultats d’una enquesta en la qual, per primera vegada des de la creació del primer tripartit, la fórmula PSC-ERC-ICV perdria la majoria parlamentària si ara mateix es celebressin eleccions al Parlament de Catalunya. Convergència i Unió tornaria a guanyar les eleccions, com ha fet sempre, però aquesta vegada podria formar govern amb diferents fórmules possibles. És evident que la crisi econòmica i les negociacions sobre el finançament autonòmic estan passant factura al Govern català. I no dic res de nou si afirmo que les crisis econòmiques canvien governs. Històricament ha estat així i ara no serà una excepció. El tripartit català es troba a la corda fluixa per aquests motius, però també pels desacords interns entre les tres formacions polítiques, la manca de lideratge i el distanciament preocupantment creixent entre política i ciutadania, realitats cada vegada més visibles i palpables per part dels electors. L’escenari de tres petits governs dins d’un gran govern (manca cultura de governs de coalició) no és el millor per a transmetre confiança a la ciutadania. (Enllaç resultats enquesta: http://www.elperiodico.com/EDICION/ED090322/CAT/CARP01/PDF/g034dR01.PDF) I si ens referim a l’estimació de vot d’unes eleccions generals espanyoles, les darreres dades també apunten a una reducció de la distància entre PSOE i PP que, davant la situació de crisi i de la soledat de la majoria simple del PSOE al Congrés, podria acabar amb el que fins no fa massa semblava pràcticament impossible: veure Mariano Rajoy president del Govern espanyol. (Enllaç: http://www.cadenaser.com/espana/articulo/psoe-pp-aparecen-igualados-intencion/csrcsrpor/20080616csrcsrnac_1/Tes Enllaç: http://www.larazon.es/noticia/el-psoe-pierde-cinco-votaciones-tras-el-efecto-1-m) Ara bé, preocupant és el creixement del vot en blanc i de l’abstenció, però d’aquest tema ja en parlarem més endavant.
Discutint de la Divina Comèdia amb Dante
Un interessant quadre que està tenint èxit a Internet: http://www.elmundo.es/especiales/2009/03/comunicacion/cuadro/cuadro.html
La banalitat del mal i la responsabilitat col.lectiva / La banalidad del mal y la responsabilidad colectiva
Article de Juan-José López Burniol:
Artículo de Juan-José López Burniol:
Reivindicando regeneración democrática pero, ante todo, en defensa de la política
Hoy he consultado los resultados del informe sobre el índice de satisfacción política que ha elaborado y presentado el Centro de Estudios de Opinión (CEO) de la Generalitat: http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_60330821_1.pdf A pesar de estar por los suelos la satisfacción ciudadana, lo responsable ahora mismo es seguir en defensa de la política. Bernard Crick, teórico político, definió la política como la forma o las formas de conciliar intereses divergentes en el seno de un país plural (todos los países son plurales). El objetivo es buscar con astucia, tolerancia, prudencia y flexibilidad, maneras para llegar a acuerdos sobre diferentes temas, desde diferentes intereses que están en pugna, en un país que es heterogéneo y tiene variedad de visiones. El consenso es muy reclamado y muchas veces parece necesario, pero Crick rechaza el consenso como un componente de la política, ya que afirma que únicamente en el autoritarismo y en el totalitarismo puede haber un consenso total y estable (todo lo que diga el dictador es aceptado). El teórico político británico defiende que el consenso es la política en si misma. Hacer política es estar buscando puntos en común para llegar a acuerdos inestables, pero eficientes, indefinida e ilimitadamente. Inestables por la diversidad de los intereses que están en lucha dentro de una variedad multicolor que compone un estado. La política no es un mal necesario, es un bien realista, con sus virtudes y defectos. Hay políticos corruptos, malos políticos, muchos intereses económicos, injusticias, mala gestión… pero la política no debe ser despreciada. Precisamente son los enemigos de la política, o quienes se benefician de su devaluación y desprecio, los que no ven con buenos ojos la participación del pueblo, de forma democrática, a través de los diferentes sistemas políticos existentes. La urgencia en la actualidad es reivindicar el valor moral de la política, no podemos prescindir de la política, no debemos dar argumentos a los contrarios a la política ni ensanchar la bolsa de insatisfechos con el sistema. La principal responsabilidad es de la actual clase política y sus actitudes, y también de los medios de comunicación. Pero, sin duda, también es necesaria la predisposición a la comprensión por parte de la multitud de agentes que forman parte de la sociedad. ¿Será posible algún día? Debe ser posible.
Pressupostos participatius, un exemple d’inversió en innovació democràtica
Democràcia: “govern del poble”
Forma de Govern en la qual el poder de la presa
de decisió resideix en la ciutadania.
Dilluns passat, 9 de març, es va dur a terme un Ple extraordinari de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac, amb l’objectiu principal d’aprovar el pressupost 2009. Segurament molta feina prèvia, però interna, del Govern Municipal, i poc menys de dues hores de debat al Plenari. Majoria de CiU, pressupost aprovat. Ara ens explicaran molt detalladament aquest pressupost 2009, amb xifres i previsió d’actuacions, segurament en un proper número del butlletí d’informació Portada, a tot color, amb gràfics i altres complements visuals atractius, fins i tot impactants. I qui sap si potser també ens ho explicaran en una altra sessió informativa presentada per l’alcalde, el Sr. Arnó, a la Sala Cultural, qualsevol dissabte a la tarda. CiU ens dirà que és el millor pressupost que es podia presentar. El PSC dirà el contrari. Es creuaran moltes xifres i declaracions, mentre els ciutadans caldencs ens ho mirem de ben lluny, com si res anés amb nosaltres (quan en realitat es tracta d’un tema cabdal). Bé, doncs avui llegeixo que s’ha implantat un nou sistema de pagament de la zona blava, via telèfon mòbil. Es tracta, segons diuen, d’un innovador i pioner sistema a tota Espanya. Innovació tecnològica, perfecte, molt bé, felicitats, també una noticia de “fotos” i “imatges positives”, però… i la inversió en innovació democràtica on és? Està molt bé presumir de transparència, informació detallada, d’un Altre Caldes És Possible! (el de la foto a tot color?), però la participació ciutadana la qual reivindicaven durant anys i anys i també en la darrera campanya electoral, on és? I no em refereixo a la participació ciutadana d’aparador, sinó a l’autèntica participació ciutadana, com per exemple la que ja tenen posada en marxa molts municipis catalans: els pressupostos participats. Els pressupostos són la base del desenvolupament de l’activitat municipal i, per tant, amb un sistema raonable, equilibrat, eficient, ben dirigit, però també ben escoltat i deixant-se assessorar, es pot demostrar un bon i necessari exemple d’apropament real a la ciutadania i de regeneració democràtica. Els pressupostos participatius són mecanismes que permeten que els ciutadans, ja sigui individualment o a través d’entitats, decideixin de manera directa a què es destinen els diners públics. Fins i tot en alguns casos com es recullen els diners. Aprofundir en democràcia vol dir atorgar més poder a la ciutadania i per tant, ja n’hi ha prou d’anar a votar cada quatre anys i que després cadascú faci el que li convingui, no complint ni tan sols amb el que s’ha promès durant les cada vegada més desprestigiades campanyes electorals. Els pressupostos participatius són un invent recent. L’experiència més coneguda és la de Porto Alegre, convertint-se així en un símbol de la nova democràcia. A Catalunya s’han desenvolupat experiències actualment consolidades, com a El Figaró-Montmany, Santa Cristina d’Aro, Callús, Sabadell o Cardedeu. Repeteixo, i la inversió en innovació democràtica? I tant que preocupa el diner, això només implica voluntat política i temps.
Informació sobre pressupostos participatius: http://www.elscalersoncalen.org
L’etern debat sobre el finançament dels partits polítics a Espanya
Interessant breu reportatge sobre el finançament dels partits polítics a Espanya:
200.000 + 150.000 = 350.000 ¿Hablamos?
El próximo presidente del Gobierno vasco se llama Patxi López, secretario general del Partido Socialista de Euskadi-Euskadiko Ezkerra (PSE-EE-PSOE). Con toda seguridad, al apoyo que los 25 diputados electos del PSE ofrecerá a López, se sumará también el de los 13 diputados del Partido Popular vasco (PP). Las dos fuerzas políticas llegan a la mayoría absoluta del Parlamento vasco (38 diputados sobre un total de 75). Desde el sector nacionalista vasco (y no vasco) se empieza a escuchar un vocabulario y un tono que no favorecen para nada al sistema democrático vigente y a su correcto funcionamiento, así como a su necesaria revisión en la “excepcional” Euskadi. Después de palabras como “golpe institucional”, “agresión política”, “provocación a los ciudadanos vascos”, etc., aumentan las voces que critican las pasadas elecciones autonómicas vascas por no ser democráticas, por dejar sin derecho a voto a muchos ciudadanos, por prohibir presentarse a las elecciones a una formación política con una ideología determinada. Por favor, tendríamos que ser un poco más rigurosos y ceñirnos a la realidad. Existe una Ley de Partidos Políticos, que guste o no, se encuentra vigente. Incluso se puede dudar sobre los criterios utilizados para su aplicación y/o pueden no gustar. De acuerdo, unos 150.000 vascos votaron al último partido abertzale que se presentó en las elecciones de 2005 (Partido Comunista de las Tierras Vascas), ahora ilegalizado, igual que posteriormente se ha ilegalizado a Acción Nacionalista Vasca, Democracia 3 Millones y Askatasuna… 150.000 ciudadanos… unos 100.000 votos nulos en las del pasado domingo (aunque si hablamos de ideología, ARALAR también es una fuerza de la izquierda abertzale y se presentó, sacando, por cierto, excelentes resultados). Seguimos. 150.000 vascos que viven en el País Vasco “se les ha negado el derecho a votar” según muchas de las últimas declaraciones. Y se recorre a esta excusa por explicar el resultado electoral y la “injusta” mayoría “españolista”. Pues bien, estando de acuerdo o no con dicha situación, ¿Alguien sabe cuántos vascos no han podio votar en las pasadas elecciones por encontrarse fuera de Euskadi? ¿Alguien sabe cuantos vascos han tenido que marcharse a la fuerza de su país? ¿Alguien conoce el motivo de la marcha? Según un estudio reciente, unos 200.000 vascos han tenido que renunciar a seguir viviendo en su tierra de origen por la situación que todos conocemos. 200.000 vascos que también se les ha negado el voto. 200.000+150.000 = 350.000. ¿Hablamos?
Fa massa temps que dura i ningú hi posa solució! Voluntat? = 0
Campanya en contra
de l’estat del tram final de la Riera de Caldes. M’hi afegeixo.
Al PNB: “la Lehendakaritza s’elegeix al Parlament basc mitjançant la voluntat majoritària de la ciutadania”
Una vegada més cal recordar que acabem de “viure” unes eleccions legislatives a Euskadi, també a Galícia, amb un sistema parlamentari que té unes regles molt clares d’elecció de parlament, de president i de govern. I dic “cal recordar”, perquè una part de la mateixa classe política, per pur interès partidista, ja s’encarrega sovint de no recordar-ho massa. Un exemple: El Partit Nacionalista Basc (PNB) ha aconseguit més vots i més diputats que qualsevol altra força política a les eleccions al Parlament d’Euskadi. Malgrat això, des del PNB ja veuen que serà “complicat” formar govern tenint la iniciativa ells. Podrà ser investit lehendakari (president basc), i podrà formar govern, aquell que sigui capaç d’aconseguir la majoria al Parlament basc. Els ciutadans bascos han votat llistes electorals a cadascuna de les tres circumscripcions que configuren la Comunitat Autònoma Basca. Els 75 diputats electes són els que ara tenen la missió d’escollir president i després el president formarà govern. Per tant, no està escrit enlloc que el guanyador, en vots i escons, d’unes eleccions legislatives ha de ser qui ocupi la Lehendakaritza (presidència basca) i qui formi govern (A Catalunya en tenim un clar exemple). Aquestes eren unes eleccions legislatives, no presidencials. Per tant, ara mateix la representació ciudadana la tenen els 75 nous diputats del Parlament. I per tant, cap majoria parlamentària pot ser titllada d’ “agressió política”, tal i com ha dit el president del PNB a Biscaia, referint-se clarament a un possible pacte de la majoria que tenen Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE-PSOE), Partit Popular basc (PP) i Unió, Progrés i Democràcia (UPYD). Aquesta majoria pot agradar o no, es pot creure que és per simplement treure al PNB del govern o no, es pot creure que veritablement és per iniciar una nova etapa amb una manera diferent de fer política o no… però el que cal tenir clar és que, si es fa realitat aquest “nou tripartit”, serà una situació tan legitima com qualsevol altra que sorgeixi de la voluntat ciutadana mitjançant els 75 diputats escollits en unes eleccions legislatives. (Més informació sobre els resultats electorals a Euskadi:http://www.elpais.com/especial/elecciones-vascas )
Una necessitat bàsica, perquè cal millorar la democràcia: restablim els ponts entre ciutadania i política
Estic convençut que alguns voldrien que el debat seguís adormit, però la Llei Electoral Catalana no pot esperar més. L’aprovació d’aquesta llei seria un exemple de regeneració democràtica portat a la pràctica i un exemple del llarg llistat de política innovadora i propera al ciutadà que també s’hauria de fer realitat en aquest país durant els propers anys. Ciutadans pel Canvi pren la iniciativa. La veu dels Ciutadans haurà de ser escoltada. Jo m’hi apunto: http://www.lleielectoral.cat
…
La nebulosa planetaria Helix, conocida como el “Ojo de Dios”, fue captada desde el observatorio de La Silla (Chile). FOTO: Agencia EFE-LA VANGUARDIA
Consensos: sistema educatiu; investigació, desenvolupament i innovació; Administració pública; mercat de treball
Francisco Longo a EL PERIÓDICO: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=589785&idseccio_PK=1006
Per què? Per la diferència de criteris a l’hora de definir “democràcia”
Avui m’he trobat amb aquest mapa del món. Els països pintats de color blau són els que s’autoproclamen “democràtics” i els pintats de color vermell s’autoproclamen “no democràtics”
I la responsabilitat ?
Article d’Antoni Bassas a El Periódico: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=588667&idseccio_PK=1006
El debat sobre els debats = estancats en qualitat democràtica
El Partit Popular (PPG) guanyarà a Galícia el dia 1 de març. Ho va fer a les darreres eleccions autonòmiques per un ampli marge i només per un escó no va aconseguir la majoria absoluta que hagués permès, al partit conservador, mantenir-se al govern. Però el pacte de la majoria entre el Partit Socialista de Galícia (PSG-PSOE) i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) va fer possible desbancar al PPG del Govern. Ara, amb un nou candidat després de la retirada de Manuel Fraga, amb el recolzament d’una àmplia majoria social, davant un govern bipartit amb els seus problemes lògics de “convivència”, davant el context socio-econòmic actual… el partit conservador tira per terra les possibilitats que encara tenia per a recuperar el Govern de Galícia. Alberto Núñez Feijóo i el PP gallec han dit NO al debat que, per altra banda, crec que hauria de ser obligatori en una democràcia avançada i en la qual el dret a la informació dels ciutadans ha de ser respectat. La Ràdio Televisió de Galícia (RTVG) ha comunicat que el debat previst, entre els tres partits amb representació parlamentària, es cancel·la. El PPG va posar una condició per a acceptar: només aniria a aquest debat a tres si es programaven tres trobades bilaterals més entre els candidats a la presidència de PP, PSOE i BNG. És respectable la petició dels populars, però el “no” a aquests debats bilaterals no havia de ser contestada amb una negativa “al debat” i al dret a la informació ciutadana. En definitiva, tornem amb el tema del debat sobre els debats. Galícia decidirà sense debat, però la democràcia perd una oportunitat més de créixer en qualitat.
El Maresme, la Nacional 2, Caldes d’Estrac i el viaducte
Noticia El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=587452&idseccio_PK=1022
No interesa a los partidos políticos, pero sí a la democracia y a l@s ciudadan@s
Me estoy refiriendo al asunto de las listas electorales abiertas, una variante del sistema electoral de representación proporcional. El objetivo sería no elegir a una lista de representantes confeccionado por un partido como es el caso de las listas cerradas, sino elegir a los representantes mismos. Se denominan listas abiertas a cualquiera de las variedades de representación proporcional donde los votantes tienen algún tipo de influencia en el orden en que son elegidos los candidatos de un partido. Al lado contrario, pues, tenemos a las ya conocidas listas cerradas, en las que una minoría de los miembros del partido tiene capacidad para determinar dicho orden, y el resto de los votantes no tienen capacidad para modificarlo. Es verdad que existen diferentes sistemas de listas abiertas, cada uno de los cuales otorga una mayor o menor capacidad al votante. En definitiva, se reivindica la independencia, relativa o parcialmente, de los distintos candidatos a la jerarquía del partido, fomentando la crítica constructiva y la autonomía de las ideas. Se fomenta que los políticos se acerquen a la ciudadanía y a sus problemas reales, ampliando los márgenes de la democracia. Las listas abiertas, en definitiva, empezando por el ámbito municipal, sería un gran ejemplo de auténtica regeneración de la propia democracia, dándole mayor sentido al mismo concepto, haciéndola más participativa, más relacionada con los principios y las ideas y menos con los eslóganes fáciles o frases hechas. Podemos añadir, además, que se favorece la deliberación sincera y realista de propuestas, las cuales cobran un importante protagonismo, independientemente del partido que las plantea.
*Fa un any vaig escriure el següent article al meu bloc, sota el títol “Afortunadament acabarem anant cap a les llistes obertes”: http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/212718
No juguem amb foc
És cert que els darrers casos de corrupció al voltant del Partit Popular són vergonyosos, penosos, ridículs i decepcionen, molt, a aquells que creiem en la política i la necessitat d’aquesta. També és cert que el PP no té l’exclusivitat en aquests “afers”. El que provoca encara més vergonya és com la resta de partits polítics fan un ús partidista barroer, tal i com, per cert, va fer el PP temps enrere. El que fa més vergonya encara és la manca total d’ètica del Ministre de Justícia espanyol i del jutge Garzón, anant a caçar junts. El que fa més vergonya encara és que la situació desemboqui en un “tots contra tots” i no a lluitar amb força contra aquesta lacra que històricament ha tingut la política. La corrupció, malauradament, estem condemnats a “patir-la”, però es pot reaccionar diferent. Primer denunciar, després lluitar en un dels pocs temes en els quals no hi hauria d’haver debat polític. Com sempre, però, no hi ha voluntat i ens manca molta cultura democràtica. No vull ser alarmista, però aquest escenari és el que pot arribar a provocar el creixement de les formacions polítiques extremistes al nostre país, davant d’un poble cada vegada més cansat dels mateixos discursos, promeses, corrupcions i excessos. I ara cal afegir-hi “una crisi.” Anem amb compte. Comentari que em va fer un taxista de Barcelona fa uns dies: “¿Usted vivió con Franco? ¿No, verdad? Pues mire, yo abrí una botella de cava cuando murió Franco. Ahora, si despertara, abriría 5 botellas. Esto no es una democracia ni es nada” Inicialment no li vaig donar massa importància a aquestes paraules, suposo que per qui me les estava transmetent (acostumem a prejutjar massa). Però paraules com aquestes donen peu a pensar molt, perquè el poble no som tu que em llegeixes i jo que escric. El poble és molt més. No dic que tothom pensi com el taxista, però podem trobar reaccions de molta gent que s’apropen a aquest discurs. Si us plau, simplement (és simple?), no ajudem a fer créixer la decepció, el descontentament, el desengany, la manca de confiança, la passivitat política, el menyspreu cap als polítics… No juguem amb foc.
No hi haurà prohibició!
Fotografia de l’ASTHAROTH,
el Drac de la Colla de Diables d’Estrac,
el dia del Correfoc
d’una de les Festes Majors d’Estiu de Caldes.
Noticia sobre el tema: : http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/53277/berga/reivindica/la/cultura/foc/acte/multitudinari.html
MOLTES GRÀCIES. ENDAVANT!
Moltes gràcies per la resposta, que he sentit de ben a prop, a l’escrit: https://mvergesros.wordpress.com/2009/01/30/si-nosaltres-podem/ Gràcies per les respostes en forma de comentari al mateix article, o bé per mitjà de missatges personals, de trucades, en forma de contacte directe al carrer, etc. Moltes gràcies, perquè aquesta és una reacció inicial molt benvinguda per a la possibilitat de fer realitat allò que, fins ara, només ho podíem trobar en el pensament individual d’algunes, moltes, de les persones que formem part de la societat caldenca. Ha arribat, doncs, el moment “d’iniciar” aquesta realitat. L’objectiu que volem i busquem serà possible gràcies a la voluntat de molts, també gràcies a la teva. Jo tinc clar que hi puc posar el cor, però necessito, cal que hi sumi, el batec de cadascuna de les persones que estiguin disposades a unir esforços des de qualsevol àmbit, manera o posició. Només em resta dir, de nou, MOLTES GRÀCIES i, sens dubte, FINS BEN AVIAT.
Salut!
Marc
Quina participació?
Segona part de la reflexió al voltant de la participació,
escrita per en Juli Capella:
(i el que vaig “penjar” la setmana passada: https://mvergesros.wordpress.com/2009/01/28/democracia-participacio/ )
Working On A Dream / Treballant en un somni
Clica sobre el següent enllaç i veuràs el vídeo:
Sí, nosaltres podem!
El 2007 vaig formar part de la candidatura del PSC de Caldes d’Estrac, ocupant el 6è lloc de la llista. Els resultats electorals de les eleccions municipals van donar 5 regidors al Partit Socialista, posant fi a 16 anys d’aquest partit al govern, fent-lo passar a l’oposició. Ara ha dimitit el número 1, en Josep Maria Freixas. Per responsabilitat, per coherència, per necessitat, per qui m’ha recolzat i em recolza, pels votants del PSC a les darreres municipals, per peticions diverses i, en definitiva, per tota aquella persona que vulgui “saber”, em permeto la suficient llibertat com per a explicar-vos breument el motiu de la meva renúncia a ocupar el càrrec de regidor, després de la dimissió d’en Josep Maria Freixas.
Definitivament he comprovat que la manera d’entendre l’acció política, el concepte de servei públic, la gestió després d’un resultat electoral advers, l’actitud i la relació i comunicació amb la ciutadania, es troba a molta distància entre el que jo penso com ha de ser i el que realment practica el meu, fins ara, entorn polític. No passa res. Són molts anys de relació, de convivència, però al final confirmant diferències. La bona relació seguirà, segur, però serà una relació diferent. S’ha intentat que l’equilibri perduri, però arriba un moment que és impossible mantenir una situació en la que es detecten diferències difícils d’equilibrar.
Des del meu punt de vista l’objectiu havia de ser una combinació de la continuïtat d’un projecte de poble, millorable, i un “canvi” (en alguns casos profund), un canvi d’actituds, de maneres de fer. El que tenia clar és que la meva incorporació, com a independent, a la candidatura del PSC no canviaria la meva manera de ser, de pensar, de creure, d’actuar. El meu compromís amb Caldes era, és i serà, fer realitat tot allò en el que sempre he cregut que fa progressar un poble: feina, feina i feina amb diàleg, responsabilitat, humilitat, transparència, participació, cohesió i comunicació, sense rancúnies, sense partidismes, lluny del protagonisme personal, lluny dels interessos particulars, lluny de discussions sense sentit i d’actituds que desprestigien la política. Donar-li sentit positiu al concepte “política municipal”, i acabar d’una vegada per totes amb la “guerra de bàndols.”
Ja ho vaig manifestar fa temps, i és que després de les eleccions del 2007 veníem d’una etapa força crispada que van anar retroalimentant els uns i els altres. Molts ciutadans no ho hem entès mai i des de la nostra humil posició sempre hem intentat que les coses no fossin així. Cal seguir per aquest camí i, amb la voluntat de molts, serà possible veure i viure bons resultats. Caldes el fem tots i si algú no s’ho pot arribar a creure, hauria fer un esforç i creure-s’ho, perquè si no es té una idea clara sobre el fet que Caldes el tirarem endavant units, amb discrepàncies incloses, no anem bé. De discrepàncies n’hi ha hagut de profundes, però a vegades hem arribat a extrems que a ningú han agradat i que, a més, s’haguessin pogut evitar, segur.
“Entesa” és el que ens cal, més cultura política del consens o, com a mínim, més diàleg amb educació i respecte. “Entesa” no significa estar al 100% d’acord en tot, ja que cadascú ha de tenir el seu paper. “Entesa” ha de significar actuar per construir, actuar per sumar, actuar per millorar, actuar per controlar, actuar per unir, actuar per fer de Caldes un poble cada vegada millor.
No parlo d’una utopia. Manca voluntat i treballar pel canvi. Temps al temps. I tampoc dic res de nou, ja que només cal veure exemples d’altres pobles i ciutats. Al cap i a la fi, Caldes s’ho mereix, i els seus habitants també. I allò que es diu que “hi ha més coses que ens uneixen que no pas ens separen”, ha de ser o serà palpable per a tothom.
Avui estem vivint un debat entre un Caldes A i un Caldes B, quan en un poble de poc menys de 3.000 habitants només hauríem d’estar parlant de CALDES, sense A ni B, i a partir d’aquí debatre, discutir, reflexionar, acordar, discrepar des del respecte. Estem vivint un espectacle, lamentable, en el que uns governen quan portaven 16 anys amb “ganes de poder” i els altres es troben a l’oposició després de 16 anys de “poder.” Aquesta situació marca molt i és el fil conductor, també lamentablement, de la política local. “Uns” diran que és culpa dels “altres.” I el problema és aquest, que es parla “dels uns” i “dels altres.” I això no és cert i cada vegada més la majoria està veient, estem veient, que és culpa de tots. De tots. A vegades vivim situacions o moments surrealistes. Es parla poc de CALDES i molt, massa, d’uns i d’altres.
En definitiva, la política local caldenca s’està convertint en el símbol del descontentament envers la política i això no ens ho podem permetre.
Tot això que he descrit, que es podria ampliar molt més, potser no tindria massa sentit si fos el pensament d’una sola persona. I és més, el simple pensament, sol, aïllat de context, tampoc tindria sentit. Tenim dos claus: Caldes i persones. Creure en Caldes i la seva gent, i persones que de moment veuen o veiem un escenari polític local que cal injectar-li una bona dosi de positivisme, de realisme, d’humanisme… Ara caldrà actuar. Sens dubte, precisament perquè el compromís personal no el vull deixar arraconat, no el puc deixar arraconat, el meu treball per Caldes vull que vagi a més, i anirà a més amb tota aquella persona que cregui que Caldes és i ha de ser Caldes, ni amb una A ni amb una B (sí amb un +) , amb tota aquella persona que vulgui regenerar democràticament la política municipal des del respecte i des d’un moviment cívic-social compromès i convençut de voler donar un “nou significat”, un “canvi”, de la visió de la política municipal que percep la ciutadania.
Com es pot comprovar, el resum dels “meus motius” s’han convertit d’alguna manera en la transmissió d’alguns pensaments relacionats també amb la meva decisió. I també es pot comprovar que la descripció dels motius ha estat molt genèrica i és que crec que no cal entrar en detalls, per respecte a tothom, sobretot per respecte als companys regidors socialistes de l’Ajuntament, a qui desitjo, malgrat tot, el millor, bona feina i sort.
Ens seguim llegint per aquí, i veient, parlant i escoltant pels carrers de Caldes.
Salut i gràcies, sobretot gràcies per la comprensió i pels recolzaments rebuts.
*Si vols contactar directament amb mi, no dubtis: mverges@hotmail.com
EpC
La discussió sobre l’àmbit de l’educació, en aquest país, comença a ser malaltissa i a vegades fins i tot surrealista. I un tema recorrent i d’actualitat ha estat el de l’assignatura Educació per a la Ciutadania (EpC). Si pot estar d’acord o no, l’aprovació de la seva inclusió al currículum escolar s’hagués hagut de portar amb més bona tàctica i amb més consens, és cert. Què ha passat? El que passa moltes vegades. S’ha fet de pressa, malament i el resultat el tenim amb una sentència del Tribunal Suprem rebutjant la possibilitat d’invocar l’objecció de consciència contra la nova matèria que s’estudia a secundària (i segons les previsions, properament s’estudiarà a finals de primària). Objecció de consciència! Però per altra banda ningú mai s’ha plantejat invocar l’objecció de consciència per a assignatures com història o ciències de la naturalesa, oi? (potser alguns hi trobarien o trobaríem arguments per invocar l’objecció). Ara s’està discutint sobre una assignatura concreta, el que explica i deixa d’explicar, com ho explica, la visió que es transmet a l’alumnat segons el professor que imparteix la matèria, es calcula el grau d’adoctrinament… Però ningú mai s’ha preguntat que amb l’assignatura d’Història pot passar el mateix? Adoctrinament? Doncs potser sí existeix una petita dosi d’adoctrinament, com dic, segons el professor i… el llibre! Perquè un dels problemes de fons d’aquesta assignatura, més que la seva “existència”, és que trobem llibres amb continguts molt diferents els uns dels altres, segons l’editorial. Exemples. La família: és una denominació exclusiva per a heterosexuals, segons l’editorial Casals. Algaida en recull set tipus i els col·loca en el mateix nivell. Homosexualitat: Octaedro dedica tres capítols a estudiar aquesta realitat social i afectiva. Akal equipara la seva persecució a la de jueus i comunistes. SM demana respecte i comprensió per a ells. Sexe i avortament: Textos conservadors lliguen el sexe a la procreació i a l’amor. Per Octaedro també és una forma de canalitzar el plaer. Laberinto diferencia sexualitat i sexe. Pel que fa a l’avortament, Casals el defineix com un “homicidi i un acte greument immoral”. La resta a penes l’esmenten o el consideren el fracàs de l’educació sexual. Religió: Casals veu la aconfessionalitat de l’Estat com una prohibició de la religió en la vida pública. Laberinto alerta de sectarismes actuals com el clericalisme i el nacionalisme. – Font: El Periódico de Catalunya 29/01/2009 – Bé, busqueu exemples amb assignatures com la d’Història… us podeu sorprendre. Se’m passa pel cap una pregunta, la qual em repeteixo molt després de reflexionar a partir d’exemples com el que acabo de descriure: Què estem fent en educació?
Democràcia – Participació
Article de Juli Capella, El Periódico de Catalunya:
¿LA VANGUARDIA se pasa al sensacionalismo?
El titular “de la vergüenza” – LA VANGUARDIA 26/01/2009 –
Cal una explicació
Aquest dilluns tindrà lloc una nova sessió ordinària del Ple Municipal de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. Voldria destacar el punt 9 de l’Ordre del Dia: “Donar compte de la renúncia dels Regidors del Grup Municipal del PSC-PM., Josep Maria Freixas Molist i Marc Vergés i Ros.” Podria passar per alt l’explicació del motiu de la meva renúncia i que, com ha passat altres vegades, tot plegat quedi difuminat en res i els dubtes aflorin entre alguns dels nostres convilatans. Sense ànim d’ofendre a ningú ni d’anar en contra de ningú, per responsabilitat i perquè sempre arriba un moment que cal deixar les coses clares, després del Ple de dilluns us transmetré molt breument el motiu de la meva decisió, difícil però coherent amb el que he pensat sempre. Molts de vosaltres ja sabeu el motiu, però cal deixar-lo clar i per escrit perquè no hi hagi cap tipus de confusió, ni rumor sense sentit, ni especulacions. Us deixo amb l’enllaç a la informació sobre el Ple Municipal del 26 de gener: http://caldes.portada.cat/noticia/246961 que, si res no canvia, serà transmès com sempre a partir de les 8 del vespre per Caldetes Ràdio (92,3FM).
Anem per bon camí cap al que semblava una utopia…
Un altre important pas, i per unanimitat, que no és l’habitual: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3403639
Cal una imatge més clara de la unió de la força municipal de Catalunya
Hi ha un petit país, és casa nostra, es diu Catalunya. Té més de 7 milions d’habitants, 4 províncies, 41 comarques i quasi 950 municipis. La força municipal de Catalunya és primordial i prou destacada com per a dedicar-hi esforços i temps. Per què? Perquè l’objectiu d’oferir un millor i proper servei públic al ciutadà ha de ser la base de la política en majúscules. I els pobles i ciutats de Catalunya han d’estar atents davant dels moviments polítics interns i externs. Per això existeix una unió municipal important, tot i que dividida. La Federació de Municipis de Catalunya (FMC) es va fundar el 1981, formant-ne part inicialment 181 ajuntaments. Aquesta entitat municipalista promociona i defensa els interessos municipals davant la Generalitat de Catalunya i l’Estat , òrgans que podrien arribar a retallar les competències municipals. Actualment la FMC la formen 600 entitats locals: Web http://www.fmc.cat . Per altra banda tenim l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACMC), una segona entitat municipalista, constituïda també el 1981 amb l’objectiu de defensar els interessos dels municipis i del ciutadans de Catalunya, adoptant el compromís de donar un cop de mà a la reconstrucció nacional del país: Web http://www.associacio.net . Des de l’inici, i històricament, les dues associacions han estat confrontades simplement per la tendència política dels seus membres, majoritàriament d’esquerres a la FMC i majoritàriament nacionalista a l’ACM. Ara aquesta situació no té cap tipus de sentit, sobretot tenint en compte que el municipi com entitat política ha de tenir cada vegada més a dir davant d’un món globalitzat, i això queda palès en els darrers treballs conjunts dels dos grups, deixant de banda el seu origen i composició. Però ara cal donar un pas endavant i que la unió municipal quedi més clara i visible amb una sola associació, amb una sola “marca” municipal, més eficient, més treballadora, més unida i que tingui la paraula MUNICIPI com a base del seu treball, lluny del partidisme. És possible? Cal voluntat i és necessari.
Com els podem descriure ?
La mare i el padrastre de l’Alba, al banc dels acusats, durant la declaració del pare de la menor, Álvaro, el 15 de desembre.
Foto: RICARD CUGAT/EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
Doncs sí, un final lògic
Editorial El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=577938&idseccio_PK=1006
Menys paraules, més fets
La nostra democràcia clarament és una democràcia de partits on tot gira al voltant d’aquests. És evident que, com diu la Constitució de 1978, els partits polítics representen la pluralitat del nostre país i són un mecanisme de representació dels ciutadans. Però el que potser caldria fer és donar més importància a la figura del diputat i convertir a aquest com a representant directe del ciutadà i que fos el mateix diputat el que hagués de passar comptes envers els ciutadans que li han donat la seva confiança i, per tant, fos responsable davant d’aquests. La maquinària dels partits, més preocupada per mantenir el poder i influenciar en tots els àmbits de la societat (econòmic, social, cultural, polític) oblida la importància de les persones que formen els mateixos partits i que aquests han de ser responsables davant els ciutadans. Cal dignificar, doncs, el paper del Parlament i, sobretot, dels seus parlamentaris, moltes vegades lligats de peus i mans i de forma estricta per les direccions dels partits en un model que s’assembla cada vegada més al sistema presidencialista nord-americà, on els mateixos diputats poden arribar-se a sentir més com un simple número i/o una màquina del partit i no com una persona que representa els ciutadans de la seva província / territori i els seus interessos. Evidentment cal remarcar també la importància dels partits polítics en el paper d’organitzador de la vida política, de transmetre propostes, de regular el sistema, etc., però el que caldria és una reorganització dels mateixos partits en el sentit de, com afirmo, dignificar el parlamentarisme, objectiu que es podria realitzar per mitjà de llistes electorals obertes, donant importància a tots i cadascun dels candidats sense que un destaqués per sobre dels altres, democratitzar el funcionament intern dels partits i educar als electors en un model autènticament parlamentari, sense “enganyar-los”, per exemple, amb la presentació de candidats a la presidència en un procés electoral, quan en realitat el candidat es proposa després de les eleccions; o la presentació de programes electorals superficials com a promeses segures, quan en realitat estaran sotmesos a la direcció del partit polític, així com als seus pactes amb altres forces i a la dinàmica / estratègia política per mantenir-se en el poder. Hi ha molt per a debatre i reflexionar, i això ja es dur a terme, però el que cal ara és actuar.
Hi haurà canvi. Però quin canvi?
No cal ser un expert per a afirmar que el canvi polític a Euskadi és més a prop que mai. Per primera vegada, en molt temps, el Partit Nacionalista Basc veu amenaçada realment la seva hegemonia a la Comunitat Autònoma Basca. Si això acaba passant, serà conseqüència dels mèrits propis sembrats pel mateix nacionalisme basc que, tenint tot a favor, no ha sabut gestionar correctament la seva majoria davant d’una societat basca diversa, plural, heterogènia, i ha anat construint un País Basc dividit, on els extrems han anat creixent fins una situació insostenible que no ajuda gens al progrés del país. Juan José Ibarretxe, el president basc, es troba en uns moments de desesperació i això ho demostra, com a darrer exemple, el fet d’haver escollit el dia 1 de març per a les eleccions autonòmiques basques. Què passa l’1 de març? Doncs que també tindran lloc les eleccions al Parlament de Galícia, convocades fa poc pel President gallec, el socialista Emilio Pérez Touriño. Un president d’una Comunitat Autònomia històrica, com és Euskadi, i més si es tracta d’un president nacionalista, el que intenta evitar sempre és fer coincidir les eleccions del seu territori amb qualsevol altra tipus d’eleccions. Doncs bé, aquesta és la mostra de la desesperació del lehendakari. Escollint l’1 de març vol provocar clarament que “xoquin” els interessos, diferents, del Partit Socialista i del Partit Popular a Galícia i a Euskadi, intentant minimitzar i arraconar d’aquesta manera la possible alternativa al País Basc i fer una campanya “victimista” i de confrontació sense precedents. Però els únics adversaris directes d’Ibarretxe no són el PSOE i el PP, ni Aralar, Ezker Batua o el Partit Comunista de les Terres Basques. Eusko Alkartasuna, soci de coalició des de fa anys, ha decidit presentar-se en solitari en aquestes eleccions, una variable més que fa preveure un canvi important en la correlació de forces al Parlament. El Partit Socialista d’Euskadi-Euskadiko Ezkerra ja va guanyar les darreres eleccions generals al País Basc; el candidat socialista, Patxi López, té un perfil “basquista” que cal destacar; El Partit Popular basc d’Antonio Basagoiti no és el que era el PP basc de María San Gil; EA ha trencat la coalició amb el PNB; També caldrà esperar què passa amb les llistes de l’esquerra “abertzale” (ara, Partit Comunista de les Terres Basques al Parlament i Acció Nacionalista Basca als ajuntaments). L’1 de març veurem com acaba la història, però la paraula “canvi” segur que “tindrà un lloc” en el titulars després de donar-se a conèixer el resultat electoral. El canvi hi serà, però quin canvi?
Ara sí, és oficial
Diari EL PUNT 30/12/2008 T.M. – Caldes d’Estrac: Josep Maria Freixas, exalcalde socialista de Caldes d’Estrac des de mitjan 2004 fins al 2007 i actual regidor a l’oposició, va anunciar ahir la seva renúncia al càrrec. Freixas argumenta que, després de 29 anys al consistori, «ja és hora que entri saba nova al partit». El regidor considera que la seva dilatada experiència en la política municipal ha arribat al final. «S’han ajuntat un seguit de situacions a la meva vida familiar i professional que fan impossible poder desenvolupar la tasca a l’Ajuntament tal com feia fins ara», explica, i afegeix que «el mal ambient que es respira dins el consistori amb la manera de fer de CiU també ha ajudat a prendre la decisió». En aquest sentit, segons el regidor, el canvi de govern que va donar l’alcaldia a CiU ha suposat un pas enrere pel que fa a les bones relacions mantingudes entre les entitats i els ciutadans. «En aquest any llarg de mandat no hi ha hagut manera d’entendre’s i, malgrat que des del PSC hem intentat mantenir una línia correcta d’oposició, les contínues accions dictatorials de l’equip de govern han tallat qualsevol possibilitat», exposa el regidor. Josep Maria Freixas, que va entrar a l’Ajuntament en les primeres eleccions municipals juntament amb l’actual delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, explica que en aquest període ha estat al capdavant «de gairebé totes les àrees municipals». Tot i això, Josep Maria Freixas es queda amb l’àmbit de Participació Ciutadana: «Crec que el vam saber portar molt bé amb la regidora Rosabel Cantenys.» El lloc de Freixas l’ocuparà el número 7 de la llista, Pedro Cano, després que ni el número 5, Elena Díaz, ni el 6, Marc Vergés, hagin acceptat la proposta. Pel que fa a Josep Maria Freixas, també ha anunciat que deixa la presidència de l’executiva local del PSC, però que continuarà «al servei del partit des de la segona fila». El primer secretari dels socialistes de Caldes i regidor, Miquel González, va agrair ahir la feina feta per Josep Maria Freixas i va destacar que l’arribada de cares noves al municipi «s’ha d’interpretar com el treball de fons que fa el PSC per guanyar les eleccions del 2011». *NOTA. Errada del diari: Elena Díaz no ha renunciat a la proposta perquè ja és regidora (el PSC té cinc regidors al consistori caldenc). Qui ha renunciat sóc jo mateix. Permeteu-me que les reflexions personals les faci més endavant, amb tota la profunditat que necessiten i es mereixen. De moment, gràcies Josep Maria per aquests quasi 30 anys de dedicació a Caldes.
Decàleg de les contradiccions episcopals
Per Juan José Tamayo, director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universidad Carlos III de Madrid.
1. Defensen el matrimoni i la família els que no es poden casar ni poden formar una família. Els bisbes i els sacerdots del ritu llatí, en el moment de ser ordenats, renuncien al matrimoni i substitueixen d’aquesta manera la paternitat humana per la paternitat espiritual, que consideren més fecunda i universal.
2. Defensen la indissolubilitat del matrimoni, d’acord amb el que s’estableix al Codi de Dret Canònic: “El matrimoni rat i consumat no pot ser dissolt per cap poder humà, ni per cap causa fora de la mort” (n. 1141), quan la mateixa Església catòlica compta amb tribunals especials dedicats a la dissolució del vincle matrimonial.
3. Consideren la procreació com un dels fins del matrimoni, són partidaris de les famílies nombroses i s’oposen a la utilització de mètodes anticonceptius, quan ells no poden procrear pel vot del celibat que els obliga a l’abstinència sexual per a tota la vida.
4. Defensen la vida del no nascut i s’oposen a l’avortament, que qualifiquen en tots els casos d’assassinat o d’homicidi, quan ells han justificat la pena de mort i posen avui objeccions a la despenalització de l’homosexualitat que, almenys en vuit països, es condemna amb aquesta pena.
5. En qüestions relatives a la sexualitat, el matrimoni, l’origen i el final de la vida, volen imposar a tots els ciutadans com a llei natural allò que no és res més que doctrina catòlica sostinguda per la jerarquia, moltes vegades discutida dins de la mateixa Església.
6. Parlen de retrocés dels drets humans en l’ordenament jurídic apel.lant a determinades lleis que, en realitat, amplien l’exercici d’aquests drets. Amb això demostren una clara incoherència a l’exigir reconeixement ple dels drets humans a la societat, quan ells els desconeixen i no els posen en pràctica al si de la comunitat cristiana.
7. S’oposen a l’homosexualitat, que consideren pecat, desviació natural o perversió moral, fent una lectura fonamentalista i descontextualitzada dels textos bíblics.
8. Confonen el que és moral o, més ben dit, la seva pròpia idea del que és moral, amb el que és legal, i creuen que allò que per ells és pecat s’ha de considerar delicte i s’ha de penalitzar per les lleis.
9. Presenten la família cristiana com a paradigma únic de convivència, i desconeixen que hi ha altres models legítims inspirats en valors laics o d’altres religions i confonen amb molta freqüència la família cristiana amb la família patriarcal.
10. S’oposen a la investigació amb cèl.lules mare embrionàries considerant que un embrió és el mateix que una persona, quan això significa mantenir-se –¿expressament?– instal.lat en un error científic i quan aquesta oposició implica renunciar a la curació de múltiples malalties i a la felicitat de moltes parelles.
¿Ignorància, error o simple incoherència lògica i ideològica?
Que ho jutgi cadascú.
Per defensar una posició que cal respectar, ens parla de la “família de veritat” (engany i manipulació, és clar)
S’ha de respectar el que pensa, diu i transmet aquest senyor, d’acord. El que no es pot respectar, i cal denunciar, és com utilitza algunes paraules amb l’únic objectiu d’enganyar i manipular. Avui ha fet ús de les paraules “família vertadera”, fent referència a un únic model de família, és clar. Sr. Rouco, no hi ha família “vertadera”, “de debò” o amb altres adjectius en aquest sentit que vostè hi vulgui afegir. El que tenim al nostre voltant són diferents tipus de família i cap d’elles és millor ni pitjor. Sé que li costarà d’entendre però, com a mínim, si vol defensar un únic concepte / model de família, faci-ho sense manipulacions i fent ús de les paraules més correctes i entenedores.
MARC VERGÉS ROS, consultor polític i de comunicació / consultor político y de comunicación 
Comentaris recents