Manifiesto, realidad y lógica

Manifesto por la Lengua Común: http://www.libertaddigital.com/noticias/kw/castellano/lengua_comun/kw/noticia_1276333400.html

 

Artículo de Pilar Rahola publicado en LA VANGUARDIA: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080625/53487582935.html

 

Apunte:

La cúpula y otros dirigentes del Partido Popular han firmado

el manifiesto impulsado por un grupo de intelectuales

y apoyado por otras personalidades,

pero se impone la realidad lógica: 

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=522571&idseccio_PK=1008

No és una bona noticia: Antoni Bassas deixarà de dirigir i presentar El Matí de Catalunya Ràdio

 

 

Els matins de la ràdio catalana perden la veu que era escoltada per la majoria de catalans.  Hi sortirà perdent la ràdio en general, Catalunya Ràdio en concret i, sobretot, l’audiència i el país: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080627/53490360529.html

Existeix societat civil a Espanya? (I)

Des de la recuperació de la democràcia, l’Estat espanyol ha canviat en molts aspectes i ha evolucionat, de forma relativament ràpida, per a enganxar-se al ritme de desenvolupament dels països més avançats d’Europa.   Aquí cal centrar-nos en el tema de l’associacionisme i la participació ciutadana com a unes de les fórmules relativament noves al nostre país, que es troben sobretot a partir del restabliment de la democràcia, ja que anteriorment la llibertat d’associació, participació, etc., estava retallada de forma quasi total.   A causa d’aquestes arrels de falta de llibertat, la societat espanyola no ha concebut mai l’espai públic com un àmbit de responsabilitat col•lectiva, i la majoria ha anat “a la seva”, col•loquialment parlant.  A Espanya, doncs, ha prevalgut una cultura de desconfiança i allunyament de la cosa pública.   Molts estudis han demostrat que un reduït teixit i sentiment associatiu causa l’augment de conflictes ciutadans i la tensió d’aquests amb l’Administració Pública. I d’això n’hem vist multitud d’exemples al nostre país.    Un Estat dèbil i una societat paralitzada, no és el millor escenari pel futur d’un país. En canvi, una societat civil consistent, lliure i responsable, és el motor de la garantia de futur d’un país, sinònim de fiabilitat i confiança.  L’Estat, doncs, cal que compti amb les persones que viuen al país, ja que els ciutadans són els principals protagonistes, els que dirigeixen el país cap a un futur concret, cadascú des del lloc que té en aquesta societat.   La falta d’aquesta tradició associativa i participativa, fa que observem greus problemes actuals a Espanya, com l’educació, la sanitat, el dèficit públic, l’atur…  No podem negar que s’han dut a terme canvis importants, però han estat pocs i alguns de forma superficial.  Per exemple, en l’àmbit de l’educació hi hagué un canvi importantíssim durant els primers anys de democràcia, però alguna cosa ha passat perquè actualment parlem del “problema del sistema educatiu espanyol”.   Per mitjà de les diverses associacions que existeixen en un país, es reflexa la pluralitat de la societat d’aquell país i es tracta de grups que tenen uns objectius en comú.  Espanya té una societat plural en molts aspectes, però això caldria que es reflectís no només en el nombre d’associacions, sinó també amb la seva activitat.     La societat civil d’un país contraresta les deficiències que tot Estat té, sense impedir, però, que aquest Estat mantingui la pau i els interessos fonamentals.  Les associacions són el principal element de la societat civil i cal l’existència d’un determinat equilibri entre aquestes i l’Estat.   Les associacions han de ser capaces de ser presents al debat públic i assumir certes responsabilitats, fer la funció de vigilar i controlar.  En un país modern com el nostre, on augmenten cada cop més els serveis, on sorgeixen cada cop més canvis i, en conseqüència, més problemes a solucionar, etc., cal que les associacions voluntàries frenin l’augment del cost que tot aquest nou escenari suposa.  És bàsic que les associacions actuïn com a instrument d’integració i, a més, tenen mecanismes i recursos per a la mobilització i l’acció col•lectiva, gràcies, en part, a perquè es troben més propers a la ciutadania i als seus problemes i/o necessitats.  Ressenya del llibre “¿Existe sociedad civil en España?” (treball elaborat l’any 2004)

Partits de l’oposició 1 – Partit del Govern 0

Un exemple dels avantatges i efectes positius del fet de no existir majoria absoluta d’un sol partit: La oposición fuerza a Zapatero a explicar el próximo miércoles en el Congreso las medidas anunciadas ayer lunes contra la crisis:

http://www.elpais.com/articulo/economia/Gobierno/revisa/alza/prevision/paro/2009/llegara/elpepueco/20080624elpepueco_5/Tes

Les primàries, el present i el futur del PP

 

A Espanya, el PSOE va iniciar l’experiència de les primàries. Això sí, amb un “clar mal peu”, fins al punt de fer-les desaparèixer a la pràctica tot i mantenir la teoria i alguns residuals exemples.  El Partit Popular, sembla mentida, ha aprovat una nova normativa que farà possible unes “autèntiques” primàries a l’estil nord-americà.  I no dubteu que així serà, ja que si una cosa té el PP és capacitat de mostrar les seves campanyes a l’estil propi dels partits polítics dels Estats Units.  I amb un sistema de primàries ho seguiran demostrant.   La Comissió d’Estatuts del PP ha aprovat aquesta nova normativa per àmplia majoria (només tres vots en contra), de la qual es desprèn un sistema de primàries semblant a l’americà per a elegir als presidents del partit a nivell estatal, regional i provincial. Per ser candidat s’exigirà, únicament, tenir 100 firmes de militants. I una altra novetat és que el Congrés del partit no només escollirà al president de la formació, sinó també al candidat a la presidència del Govern.   A partir d’ara, la persona que sigui escollida com a presidenta al congrés del PP serà proclamada automàticament candidata a La Moncloa. Fins ara era la Junta Directiva del PP la que decidia qui era el candidat a la presidència del Govern.   Cal destacar que els congressos del PP tenen lloc cada 3 anys (si bé és cert que el d’ara tocava l’any 2007).  Per tant, si tots els pronòstics es compleixen, les eleccions generals es duran a terme l’any 2012 i el proper Congrés popular hauria de fer-se l’any anterior, el 2011.  També pot ser que s’avancin les eleccions, la qual cosa seria la millor situació per Rajoy i el seu objectiu de presentar un Partit Popular “diferent” i amb el “seu equip”  Ara bé, es pot donar la situació d’haver-se de celebrar un nou Congrés abans de les eleccions generals, situació que podria provocar una nova inestabilitat per a la direcció actual popular, si en el seu cas es presenta una candidatura alternativa i es posa en marxa el sistema de primàries aprovat en aquest darrer conclave dels populars.  Perquè després d’aquest cap de setmana han quedat dues coses clares: 1) Rajoy vol canviar de rumb malgrat les clares indirectes d’Aznar, Aguirre, Acebes i companyia.  2) Els crítics seguiran sent crítics.     Els moviments diaris dels dirigents i corrents del partit i les dates, a més de la proximitat de les eleccions europees, gallegues i basques, poden fer canviar el camí iniciat des del principal partit de l’oposició.  Tot i això, seria bo començar a veure les discrepàncies internes, acompanyades d’unes primàries, com una riquesa de la democràcia interna dels partits, i no com a crisis.

I l’àguila va aparèixer…

Aquesta setmana us informava sobre l’error que va cometre una televisió de Suïssa amb l’himne alemany: http://mvergesros.wordpress.com/2008/06/19/un-error-de-letra/ Fixeu-vos ara amb un altre error d’aquest estil que va cometre una televisió britànica l’any 1993.  La conductora d’un programa, dedicat al Festival d’Eurovisió del 1993, està presentant la cançó i el vídeo que representava a Televisió Espanyola (TVE) aquell any.  Esteu atents al minut 0.32 del vídeo clip, moment en el qual la televisió sobreposa un rètol amb el nom de l’intèrpret, de la cançó, etc. i amb la bandera del país (us sona la paraula “pre constitucional”?): http://www.youtube.com/watch?v=XEAWxIkDwO0

L’anomenada “disciplina de vot” és democràcia?

 

Avui llegeixo que el PSOE està decidint si aplica una sanció als eurodiputats socialistes Josep Borrell, Raimon Obiols -que van votar en contra- i Martí Grau -que es va abstenir- quan es portà a votació la directiva de retorn d’immigrants en situació irregular,  al Parlament europeu.  Es dóna el fet que tots els membres del PSOE, excepte els tres esmentats, van trencar la línia del Partit Socialista Europeu, el qual va votar “no” a la directiva.  Un cop més es posa en evidència el funcionament poc democràtic dels partits polítics de casa nostra.  La persona com a representant del ciutadà, la convicció, les idees clares, els arguments consistents, el dret a discrepar, la riquesa del debat, la defensa dels ciutadans i un llarg etcètera, en el fons no és el que interessa; “l’important” és el Partit polític en si mateix, donar una falsa imatge “d’unió”, utilitzar el màxim el màrketing superficial…  i també un llarg etcètera.

Un error con la letra del himno alemán

 

Una cadena de televisión suiza subtitula el himno alemán con la letra nazi: http://www.abc.es/20080619/gente-ocio-tv-radio/cadena-television-suiza-subtitula_200806191353.html

VISCA CALDES! (2003) i VISCA BARCELONA! (2008)

Suposo que alguns recordareu la campanya de promoció i de sentiment d’orgull del poble de Caldes d’Estrac, sota el lema “VISCACALDES!” …     L’any 2003 va posar-se en marxa una campanya basada en:   un vídeo per mitjà del qual s’hi podien veure imatges d’indrets del municipi i de ciutadans caldencs, adhesius amb el logotip de la campanya que repartien Ajuntament i comerços,  i samarretes i tríptics amb diferents idiomes…  Com dic, el lema de la campanya fou VISCACALDES!, on es marcà de diferent color la lletra A, per mostrar el doble significat del lema: 1) VISC A CALDES!: de “viure” a Caldes, la qual cosa es relacionava bàsicament amb els habitants del poble i el nostre orgull de viure-hi i,  2) VISCA CALDES! exclamació lloant el poble, sentiment que podem arribar a tenir tant els ciutadans del municipi com els visitants.  Fins i tot es va crear una adreça d’internet que enllaçava amb el web de l’Ajuntament de Caldes: http://www.viscacaldes.net (malauradament ara inactiu).  Tot plegat m’ho ha recordat l’actual campanya de l’Ajuntament de Barcelona VISCA BARCELONA!  http://www.viscabarcelona.cat

Passeig dels Anglesos + Passeig Marquès Casa Riera = Passeig dels Anglesos i del Marquès Casa Riera

Llegeixo avui que “el govern municipal de Sant Vicenç de Montalt s’ha fixat com a objectiu reactivar la remodelació del passeig marítim, un projecte que arrossega deu anys de retard.” “La reforma inclou convertir el passeig del Marquès Casa Riera en zona de vianants i traslladar els aparcaments i la circulació de vehicles a tocar de la vida del tren.” “L’alcalde, Miquel Àngel Martínez, confia que a principi de l’any que ve es podran subhastar les obres.” (EL PUNT 17/06/2008).  Seria una oportunitat d’or per a què els ajuntaments de Caldes d’Estrac i Sant Vicenç es posessin d’acord amb l’objectiu de remodelar el “passeig natural” sencer i donar-li una nova imatge amb una relació de continuïtat, tot aprofitant que precisament, en l’actualitat, el Passeig dels Anglesos de Caldes comença a veure’s força deteriorat.   Podem parlar de pressupost, de diferents fases de remodelació, d’entrebancs… , però quantes vegades no hem entès la realitat dels dos passeigs?  Potser ara és el moment de pensar-hi més, i actuar. http://www.svmontalt.cat / http://www.caldetes.cat

 

Una autèntica lliçó

Noticia i vídeo:  http://www.elmundo.es/elmundo/2008/06/13/television/1213389781.html

Y hablando de la “UPN vasca” …

Hoy leo la siguiente noticia: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=518400&idseccio_PK=1008&h=

 

Y el día 1 de junio escribí el siguiente artículo en La Lupa: http://mvergesros.wordpress.com/2008/06/01/upn-vasca-y-upn-catalana

L’Europa d’avui és la demostració de la força positiva del pessimisme…

 

Avui s’ha sabut que Irlanda ha dit NO al Tractat de Lisboa, mitjançant un referèndum http://www.avui.cat/article/mon_politica/33107/no/simposa/referendum/ratificar/tractat/lisboa.html .  Catalunya mirant Europa és l’acte que ha organitzat Ciutadans pel Canvi per al proper dijous, 19 de juny. Juntament amb l’anunci d’aquesta sessió, s’hi troba un breu escrit per a reflexionar sobre l’assumpte:   L’Europa d’avui és la demostració de la força positiva del pessimisme. A diferència d’altres unions iniciades en moments històrics optimistes, l’Europa política actual neix de la pitjor experiència que la història dels humans ha reportat: les guerres mundials.   En un món en què el xoc de civilitzacions és versemblant, la retòrica pragmàtica que procedeix de Brussel·les, la criticada capital burocràtica d’Europa, no és fascinant però és indiscutiblement prudent i moderadora.    Gràcies a l’Euro, Europa s’ha convertit en la confederació dels estómacs dels ciutadans dels estats que la UE. Confederació dels estómacs. L’expressió no és ideològicament excitant, però expressa un sentit de la realitat formidable.    No hi ha més camí conegut i possible per a la solució dels problemes mundials que la estensió a la manera de la taca d’oli d’aquest mercat europeu tan poc glamourós des del punt de vista dels nobles sentiments i de les idees elevades    Els estats no volen cedir més poder a la UE. I no hi ha, en perspectiva, cap tendència en aquest sentit (només cal veure les dificultats que té el Tractat de Lisboa per tirar endavant). L’Euregió és l’únic mecanisme que permet avançar cap a l’esborrament de les fronteres sense trencar cap plat polític amb Espanya i sense crear conflictes identitaris dels quals Catalunya surt cada dia més desplomada    Els estats europeus no volen més complicacions. Per això, més que reinvindicant usos lingüístics que no serveixen més que per calmar l’orgull català ferit en comprovar que la llengua de Malta té més pes teòric que el català, el que cal és defensar avenços pràctics, només possibles amb l’Euroregió    L’Euroregió ajudarà a llimar les fronteres per baix, a partir dels tractes, dels negocis, dels trens, els ports, les carreteres. Serà així que Catalunya anirà fent el camí que li convé per conquerir el protagonisme que li pertoca a Europa i per fer la feina que el nostre continent necessita, precisament, per anar més enllà de l’Euro    Teixir bones relacions amb les regions veïnes que conformen l’euroregió no vol pas dir imperar sobre elles. Vol dir coordinar-se, col•laborar, demostrar amb fets i amb propostes que aquest veïnatge és profitós, interessat i pròsper per a tots plegats. La idea de Països Catalans que ens distancia de la immensa majoria de valencians i la negació a cedir les obres d’art sacre de les parròquies de la Franja (que ens allunya dels aragonesos i posa pals a les rodes de l’aliat objectiu que és Marcel•lí Iglesias, president aragonès de parla catalana) és la demostració de fins a quin punt els tòpics del catalanisme obstaculitzen el progrés estratègic de Catalunya. http://www.ciutadanspelcanvi.net/?q=node/67

Val més posar-hi una mica d’humor!

Vinyeta d’Ernesto Rodera publicada al diari ADN d’avui

(la caricatura és la Ministra d’Habitatge del Govern espanyol)

 

 

Democràcia interna controlada excessivament per les direccions dels partits

 

 

Ens trobem a anys llum d’unes primàries internes amb igualtat d’oportunitats dins dels nostres partits polítics.  Els aparells dels partits encara són massa “aparell” i tutelen de forma descarada tot intent i/o posada en marxa de procediment de primàries.  Això no significa que no tinguin legitimitat els resultats de les eleccions internes, però sí que s’entreveu un clar avantatge de protagonisme mediàtic extern i intern dels qui dirigeixen el partit, sobretot quan aquests opten a formar part de la cursa electoral interna.  Algú dubtava de la victòria de Joan Puigcercós a les primàries d’Esquerra Republicana? (fins ara n’era el secretari general)  Algú dubte que Daniel Sirera, actual president del PP català, serà reelegit president davant d’Alberto Fernández i de Montserrat Nebrera? Algú dubte del per què no es presenta ningú més per a enfrontar-se a Mariano Rajoy al proper congrés dels populars espanyols?  Algú dubte sobre el per què finalment va ser Joaquín Almunia el candidat del PSOE l’any 2000, quan les primàries les havia guanyat Josep Borrell? (Almunia n’era el secretari general).  Però bé, és un gran avenç el sols fet de viure unes primàries i, de moment, ja ens podem sentir satisfets.  Exemples com els d’ERC i PPC són un símbol de democràcia interna, malgrat els aparells dels partits no només dirigeixin, sinó dominin i controlin l’estructura de la seva formació fins al punt d’aprofitar aquesta realitat per a tenir avantatge en la cursa interna cap a l’elecció dels futurs dirigents.

Un año más de selectividad, un año más de debate sobre el sistema educativo

Hoy, 10 de junio de 2008, se inician nuevamente en Cataluña las pruebas de acceso a la Universidad (“La Selectividad”).  La Selectividad que “selecciona” a los que “pueden” entrar a estudiar carreras universitarios y a los que no, aunque esta afirmación no sea del todo correcta.  De momento, dicen, es el único sistema que garantiza la igualdad de acceso, la adecuada  evaluación de conocimientos y la capacidad personal mínima ante un nuevo mundo del aprendizaje.  De todo esto podríamos discutir muy ampliamente.  De lo que está claro es que el sistema educativo, la Universidad incluida, sigue alejado de la realidad.  No añado ninguna conclusión novedosa, pero cabe recordarlo de vez en cuando con el objetivo de buscar una mejora.   Hoy, durante mi habitual viaje Caldes d’Estrac-Barcelona, el tren de Cercanías se ha llenado de estudiantes dispuestos a presentarse a las primeras pruebas de la Selectividad 2008.  Las conversaciones entre estudiantes giraban alrededor de las pruebas y el contenido de dichas conversaciones ha sido un claro ejemplo de la lejanía entre sistema educativo y realidad.    Pero no es problema exclusivo de la Universidad, ya que desde primaria y secundaria se arrastran lagunas y, a pesar de los esfuerzos del colectivo del sistema educativo, parece que no se están dando pasos destacables hacia delante.  Os dejo con algunas frases de expertos que nos pueden llevar a la reflexión: “Cuando eres profesor de universidad durante mucho tiempo corres el peligro de aislarte de la sociedad” (esto se transmite a los estudiantes); “La sociedad ya dejó de correr el riesgo de prescindir de “sus profesores” hace ya mucho tiempo” ; “Aprendí que la realidad misma es un estado que puede ser desmantelado en cualquier momento, no importa cuán magnífica pueda parecer”; “Va siendo hora de dejar de vivir en la realidad reducida de la universidad y salir al mundo real … antes de que sea desmantelado.”

El meu temps no és meu

Text copiat del web del programa GRAN ANGULAR (La 2 de TVE Catalunya): Som propietaris del nostre temps o bé l’entorn ens l’organitza? Aquesta qüestió va sorgir arran d’una conversa entre amics donat un fet preocupant: havia passat quasi mig any per trobar un moment per tornar-nos a veure tranquil·lament. La tertúlia va concloure amb la impressió que l’home d’avui dia és una espècie d’homo tempus, que lluita per no perdre ni que el facin perdre el temps.   Aquest home d’avui està contínuament condicionat per coordenades temporals: horaris, cites, calendaris… I per poder-nos adaptar a aquest sistema se’ns imposa una alta capacitat de control i gestió del temps perquè també ha passat a ser una mercaderia més de la nostra societat de consum.    El tema ens va semblar important perquè tots tenim una forma de relacionar-nos amb el temps i el vivim d’una manera o una altra. I en una societat de consum com la nostra triar quant de temps volem donar a cada cosa és essencial, perquè finalment, què som sinó les coses que fem en aquest temps limitat que és la vida?  Enllaç al vídeo del reportatge que es va emetre el dissabte passat: http://granangular.cat/fitxadocu.php?ID=443

Un Ple Municipal de l’any… 2008!

El Partit Popular del municipi de Móron de la Frontera (Sevilla) governa amb una majoria absoluta de 13 regidors. A l’oposició trobem al PSOE amb 6 regidors i a Izquierda Unida amb 2.     Situem-nos:  Ple Municipal del dia 24 de maig de 2008. El Govern Local, per mitjà del seu alcalde (única persona que escoltareu al següent vídeo), proposa nomenar a la Verge Maria Auxiliadora “alcaldessa honorífica de la ciutat.”   Els regidors socialistes no van assistir al Ple, però els dos d’IU sí.  Un cop s’aprova la proposta del Govern, el portaveu d’IU pregunta si el Ple ha finalitzat. L’alcalde contesta que sí, però que abans de marxar han de cantar en homenatge a la Verge. Els regidors d’Izquierda Unida abandonen el Ple i observeu el gest insultant de l’alcalde al final de les imatges: http://www.youtube.com/watch?v=aTj732y50_I

 

Quina llei?

 

Exemples de reivindicació de la llei natural i de la llei positiva en trobem dia a dia a casa nostra (entenent casa nostra com el planeta Terra)  Fa uns anys vaig poder llegir la reconstrucció fictícia d’una sentència judicial de l’any 1945 a Alemanya.  Es jutjava als acusats d’haver comès horribles crims contra la humanitat durant l’època nazi protagonitzada per Adolf Hitler.  El jutge Sempronio feia una clara referència i defensa del dret natural a l’argumentar que, tot i que les lleis de l’època nazi justificaven i fins i tot obligaven a dur a terme barbaritats humanes, calia tenir en compte la llei natural de l’ésser humà en la defensa de la vida de qualsevol individu.  Argumentava que aquesta llei ha estat sempre entre nosaltres, abans, durant i després de les lleis nazis i que, per tant, cal respectar aquestes lleis profundes, innates, davant les elaborades durant l’època hitleriana, davant les lleis positives de l’època.  Sempronio, per tant, criticava la llei positiva i votà per tal que es condemnés als processats.   Però és clar, un segon  jutge, el senyor Cayo, tot i que manifestava el seu desacord amb els fets ocorreguts i duts a terme pels acusats durant l’època nazi, i moralment manifestava de forma enèrgica la seva oposició als fets, ell reivindicava la llei positiva com l’autènticament vàlida enfront de la natural, ja que argumentava que cal referir-se a unes lleis escrites, autèntiques, reals, davant d’unes lleis que poden arribar-nos abstractament. El jutge Cayo votà en contra de la condemna dels processats.  És un judici fictici, però sens dubte aquest exemple ens pot fer entendre moltes de les situacions reals que vivim i observem cada dia, moltes de les quals no entenem des del nostre punt de vista, des de la nostra perspectiva, cultura, ideologia, zona geogràfica, moment històric, etc.

 

La realitat dels números

( Article escrit per a l’edició número 16 d’Els Tr3s Micos de Caldes d’Estrac http://escomar.bloc.cat ): Ara fa un any que el nou Govern Municipal es va posar en marxa.  Convergència i Unió (CiU) es presentà a les passades eleccions municipals amb un programa de govern ambiciós, potser massa, en el qual hi destacaven projectes de grans infrastructures i d’inversions importants.  El partit que va governar Caldes durant els darrers 16 anys, el Partit Socialista (PSC), presentà un programa de govern més d’intencions que d’inversions, més de proximitat a les persones que d’anuncis de grans projectes.     Sens dubte, l’experiència dels successius Governs socialistes i una visió de futur realista, són característiques que van jugar un paper destacat a l’hora d’elaborar un programa profund, malgrat no ser massa atractiu ni fàcil de “vendre” de cara al poble.  En definitiva, el programa socialista es podria comparar amb aquells programes de minories que es transmeten per mitjà de la televisió, els quals mantenen una audiència mínima però en canvi tenen una qualitat extraordinària.  CiU, per la seva banda, després de 16 anys a l’oposició, sense poder guanyar amb les seves sigles, ni amb els seus candidats ni amb els seus programes electorals, va presentar un programa de “prime time” (en vocabulari televisiu es refereix als programes que s’emeten en horari de màxima audiència.)  Com passa a la televisió, el programa de màxima audiència va cridar més l’atenció que el programa de les minories.  I va guanyar.       El PSC ha comès errors durant els seus 16 anys de govern (qui no comet errors durant 16 anys de la seva vida!), però aquesta no ha estat la causa única i principal de la victòria de l’eterna alternativa.  Repeteixo, ha passat un any des de l’arribada de CiU al govern i el programa electoral de la federació nacionalista local el podem i el podrem seguir llegint i repassant, línia per línia, paraula per paraula.  Si ha passat un any, significa que en queden tres perquè finalitzi la present legislatura.  És molt temps, però no tant com pot arribar a semblar.   Darrerament hem conegut notícies sobre quin pot ser el camí d’alguns projectes promesos per CiU per a aquests quatre anys (i això sense tenir en compte els que no tindran ni inici de camí).  A continuació us resumeixo un dels molts exemples que ens anirem trobant i dels quals ja n’hem viscut anys enrere com a municipi:  L’Ajuntament de Caldes ha rebut dues subvencions de l’Administració autonòmica.  La construcció del futur Centre de Dia té un pressupost d’ 1.295.540,46 d’euros, dels quals 200.000 corresponen a la subvenció atorgada per la Generalitat de Catalunya, mentre que l’ajut per a la remodelació de l’enllumenat públic és de 336.905,97 d’euros dels 2.237.385,17 totals del seu pressupost. En ambdós casos la subvenció atorgada representa el 15,2 % del total, la qual cosa significa que caldrà buscar altres vies de finançament per així poder realitzar aquestes actuacions. O sigui, no hi ha res segur.     No ens enganyem, no és cosa de CiU.  Amb el PSC hem viscut el mateix durant els seus anys de govern, tot i que aquest partit ha sabut rectificar i això s’ha vist per mitjà del darrer programa electoral presentat al poble de Caldes. És a dir, parlar més de la realitat després del que ha costat aconseguir finalitzar o encaminar les grans obres.  Algú recorda l’any d’anunci de les obres de l’Hotel Colón? De la varada de les barques? De la canalització de la Riera? De les obres del Passeig de Mar? Són exemples que molts recordem com temes eterns i amb un final que cada cop es veia més llunyà.  Molts d’aquests anuncis han arribat a fer-se realitat, sí, però ja sabem el que han tardat.  D’altres encara no els podem ni veure amb els nostres propis ulls.   Tampoc ens enganyem amb això, ja que el PSC no n’ha tingut la culpa.  Les grans obres no depenen únicament de l’Ajuntament i del partit que governa, depèn de moltes altres variables, bàsicament econòmiques, de subvencions, de decisions polítiques d’altres administracions i de prioritats i / o necessitats del  moment. Al final, “els números” tenen la darrera “paraula.”  Per aquest motiu, des de l’anunci d’una intenció fins a l’execució d’aquest anunci, poden passar anys, legislatures senceres o fins i tot poden no fer-se realitat mai.     En aquest sentit, doncs, i per evitar un cop més l’allunyament entre la ciutadania i la política, caldria demanar als partits menys promeses no segures i més tocar de peus a terra.  No pots presentar un programa de govern amb l’objectiu de guanyar unes eleccions.  Has de pensar amb les possibilitats reals del que presentes i, sobretot, explicar com penses portar a terme el que proposes, fins i tot, si cal, donant arguments sobre la possibilitat de la seva no realització.  I si vols fer referència a grans infrastructures o inversions que tindran un cost addicional pel municipi, no pots jugar amb els sentiments de les persones i presentar aquests  “grans projectes” com un joc basat en un “jo proposo, jo faré i tu et quedaràs content.”  La realitat no és aquesta.  El poble es mereix més rigor, més responsabilitat, menys imatge i més fets possibles i reals, més propostes realitzables i menys anuncis pràcticament impossibles de tirar endavant o de dubtosa necessitat.

 

L’alternativa coherent

Què vol Ciutadans pel Canvi l’any 2014?  De moment, es vol treballar per impulsar una reforma constitucional autènticament federal, una Constitució que sigui vista per a la majoria de la societat com una coherent alternativa política a les propostes independentistes.  Des de la posició federalista de Ciutadans pel Canvi, amb la Campanya 2014 federal es busca: aprofundir en l’autogovern, en la capacitat per a articular la diversitat d’identitats i en l’aliança federal;  Obrir el debat amb els sobiranistes/independentistes; Demanar un referèndum per a l’any 2014, però un referèndum de la reforma de la Constitució.  Informació extreta de: http://www.ciutadanspelcanvi.net

Distintos collares…

Avui us convido a llegir l’article de Lucía Extebarría que ha publicat el diari ADN.  Original i amb un clar missatge de rerefons: http://www.adn.es/blog/lucia_etxebarria/opinion/20080602/POS-0001-Distintos-collares.html  

“UPN vasca” y “UPN catalana”

 

 

 

 

Uno de los objetivos del previsible “nuevo” Partido Popular es crecer socialmente, territorialmente, mediáticamente y electoralmente en Cataluña y País Vasco, ya que siguen siendo “sus agujeros negros.”  A día de hoy, y en mi modesta opinión, el único camino correcto y acertado a seguir debe ser llevar a cabo una refundación del PP de ambas Comunidades Autónomas, creando una organización independiente pero coaligada al Partido Popular nacional (¡no es necesario perder los principios y la esencia del PP, cosa que gusta mucho pregonar a sus dirigentes actuales!)  La finalidad debería ser crear una organización al estilo de la Unión del Pueblo Navarro, partido político mayoritario en la Comunidad Foral y que representa al PP en dicho territorio, sin que el Partido Popular tenga estructura como tal en Navarra. En definitiva, UPN representa al PP en Navarra, pero cuenta con una estructura autónoma y diferenciada de partido, transmitiendo una clara mayor proximidad al pueblo con todo lo que ello comporta.   En algunas ocasiones, dirigentes del PP vasco y del PP catalán han insinuado la necesidad de seguir un camino parecido al descrito, pero actualmente no existe una unanimidad de criterio dentro de los populares vascos y catalanes, como el que existe en la UPN.  Seguramente tendremos que esperar a que los actuales “PP’s” sigan perdiendo apoyo en Euskadi y Cataluña para ver una reacción de sus dirigentes autonómicos y nacionales.  Es necesario remarcar que la historia de UPN  http://upn.org es distinta a la del PP vasco http://www.ppvasco.com y también a la del PP catalán http://www.ppcatalunya.com , pero el final del camino debería ser el mismo.