Entre la moderació i el radicalisme

 

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, des del restabliment de la democràcia després de Franco, un partit caracteritzat per la seva reivindicació constant de drets socials i nacionals, ha estat un partit de masses i popular, radical entès com una descripció més de fer política (no en sentit despectiu!), assembleari, d’oposició dura. Ara bé, va arribar l’any 2003 i, per primera vegada des del 1980, les forces d’esquerres van tenir l’opció de formar una nova majoria al Parlament i, per tant, formar un govern de coalició entre el Partit Socialista, Iniciativa per Catalunya i la mateixa Esquerra Republicana.  A ERC no li va ser fàcil passar de ser una oposició dura, radical, popular, reivindicativa, marcadament independentista, a ocupar les cadires del Govern de la Generalitat de Catalunya.  Ja es diu que hi ha partits que sembla que estiguin creats per ser oposició eternament.  ERC ho semblava i potser en el fons el mateix partit volia que fos així, però també és cert que a Esquerra volien demostrar que són força de govern, responsable, capacitada, coherent, lleial…   En aquest sentit, doncs, no cal descriure les causes de l’actual crisi d’Esquerra.  El debat de l’Estatut, la formació del tripartit, l’expulsió d’ERC del primer Govern Maragall, les relacions Catalunya-Espanya, les tensions territorials dins mateix de Catalunya, el no haver sabut equilibrar i/o diferenciar govern / oposició, i un llarg etcètera, han estat factors clau perquè es produís l’actual divisió de persones, d’estratègies, de la militància i dels votants d’Esquerra Republicana de Catalunya.  Els resultats electorals de les darreres eleccions generals només han estat una excusa per a desencallar la crisi que es trobava més o menys camuflada fins avui. I ara, arribats a aquest punt, el que veritablement es debat a ERC és això:  moderació o radicalisme polític?, trencar amb el tripartit o seguir?, anar cap a la independència per la via ràpida o crear uns fonaments sòlids i consistents que facin possible aquest objectiu?, mantenir distàncies amb CiU o acostar-s’hi? etc. Tot hi haver-se presentat 4 llistes al Congrés d’ERC, jo els dividiria en dos blocs:  l’equip de Carod i l’equip de Puigcercós per una banda i l’equip de Carretero i l’equip d’Uriel Bertran per una altra.  El primer bloc representa clarament el de la moderació, el de mantenir el tripartit, etc.;  i el segon és el del retorn al radicalisme, objectiu per via ràpida de la independència, trencament del tripartit a mig o llarg termini.  És obvi que l’ideal pel partit i per Catalunya seria un equilibri entre els dos blocs, però tocant de peus a terra podem dir clarament que es tracta més d’una utopia que d’un desig que es pugui fer realitat.  D’aquí poques setmanes sabrem quina ERC tindrem.