Barack Obama, més a prop de la presidència dels USA

 

 

L’equip del demòcrata Barack Obama ha presentat aquest vídeo davant la proximitat de les primàries de Puerto Rico, tot aprofitant-lo com a missatge dirigit a tota la comunitat llatina dels Estats Units:   http://www.youtube.com/watch?v=LuAmp0c7zjY   I us deixo amb informació sobre Puerto Rico i la seva relació amb les eleccions primàries i amb les eleccions presidencials del país:  http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/mundo_usa/newsid_7422000/7422594.stm

1º) Diálogo con todos 2º) Referéndum

 

 

 

“Un referéndum con todas las consecuencias” es lo que propone el que tendría que ser el próximo presidente del Gobierno vasco, el actual secretario general del Partido Socialista de Euskadi-Euskadiko Ezkerra http://www.socialistasvascos.com, Patxi López (foto)  http://www.patxilopez.com .  Pero antes de un referéndum es necesario un “acuerdo transversal” entre partidos con la finalidad de “construir la nacionalidad vasca desde la integración y desechando el frentismo y la exclusión,” afirma López. Ahora Euskadi tiene un Lehendakari que divide más cada jornada que pasa, ante un escenario de claro final político de Ibarretxe http://www.ibarretxe.com .   Lo último es la propuesta de convocatoria de un referéndum que no tiene en cuenta la legalidad vigente ni, y aquí viene lo más grave, a la gran mayoría de la sociedad civil y política vasca, a parte de proponer dos preguntas que ni se merecen comentario alguno: http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/200805/29/espana/20080529elpepunac_1_Pes_PDF.pdf Patxi López, en su esperado papel de futuro Lehendakari, propone una hoja de ruta muy clara y que ostenta el papel de equilibrio entre los extremismos de distinta naturaleza que existen en el País Vasco. Extremismos que, sin embargo, pueden y deben coexistir y convivir.  La “Propuesta para el Diálogo y la Convivencia en Euskadi,” no es un documento que se dirija a los socialistas vascos ni a sus votantes, es un mensaje dirigido al conjunto de la sociedad.  Objetivo: negociación para alcanzar un acuerdo entre vascos por la convivencia, el autogobierno y el futuro del país.  Resumen ampliado de la propuesta del PSE-EE + discurso íntegro:  http://www.socialistasvascos.com/cast/noticias/ver_detalle.php?referer=home&id=925

Sembla que finalment s’imposa el sentit comú

Podem mantenir moltes diferències, malgrat la majoria són clarament superficials, partidistes i sense sentit, però compartim quelcom important: la mateixa llengua comuna.  La Comunitat Valenciana i Catalunya han de fer més ús del sentit comú i treballar plegats sempre que es tracti de la defensa de la llengua pròpia dels dos territoris, però sempre sense imposicions:

http://www.elmundo.es/elmundo/2008/05/28/barcelona/1211967020.html

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/31516/tresserras/anuncia/via/lliure/la/reciprocitat/tv/canal.html

 

 

 

 

 

És Fernando Sánchez Dragó

Fernando Sánchez Dragó http://www.sanchezdrago.com es va acomiadar, fa unes setmanes, de DIARIO DE LA NOCHE, programa que dirigia i presentava a TELEMADRID http://www.telemadrid.com .  Atenció amb els últims minuts del darrer programa: http://www.youtube.com/watch?v=LawsmjeuLbw

Puede ser escandaloso lo que diga, haga o aprueba, pero no está solo

El Gobierno italiano, encabezado por Silvio Berlusconi, aprueba que la inmigración ilegal sea delito, una medida del pasado que fue declarada parcialmente inconstitucional en 2004, año en el que también gobernaba Berlusconi y su coalición de derechas.  Bajo el lema populista “seguridad, lo primero”, el gobierno de Italia pone en marcha una política por la cual seguramente muchos italianos dieron su voto a la derecha en las pasadas elecciones legislativas.  El primer Consejo de Ministros del nuevo Gobierno aprobó un total de treinta medidas, veinte de temática antimafia, otras que tipifican como delito la inmigración irregular y medidas para la aceleración de los procesos judiciales y de los tiempos de expulsión.  Más detalles de dicha información:  http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080521/53465830034.html   Italia es un país actualmente en crisis social, económica y hasta hace poco política.  Berlusconi se presentó como “el salvador de la Patria” y lo que está haciendo ahora es corresponder a los ciudadanos, a la mayoría que le exigía soluciones contundentes ante la descrita situación.  Berlusconi ha escandalizado a toda Europa con sus nuevas primeras leyes e incluso se le ha advertido sobre su supuesta ilegalidad.  Pero Berlusconi tiene a su lado lo que más le importa:  una coalición de gobierno que por ahora parece fuerte y unida, y con mayoría absoluta en el Congreso y en el Senado; un pueblo italiano deprimido que espera recibir motivaciones de confianza por parte del primer ministro al que ofrecieron su apoyo mayoritario;  la tranquilidad moral de que las iniciativas “estrella” del nuevo Gobierno son apoyadas por la mayoría, ya que con la promesa de su cumplimiento se presentó a las pasadas elecciones.  Ya puede gritar (¡y que grite a pesar de todo!) la oposición italiana, Europa o las entidades sociales del país, pero Berlusconi es muy Berlusconi.  Y no está solo.

 

El canvi de Ciutadans pel Canvi

 

 

Ciutadans pel Canvi va ser una bona estratègia de màrketing polític que va néixer amb l’objectiu de promoure un canvi de Govern a Catalunya, però afegint la reivindicació d’un canvi profund en les formes de governar i de fer política.  Va ser una estratègia de màrketing polític, però no únicament per a “guanyar unes eleccions”, sinó per a anar més enllà (i això és el veritablement important.) S’ha aconseguit i s’està aconseguint.    No tindria sentit parlar de Ciutadans pel Canvi sense relacionar aquesta  associació cívico-política amb Pasqual Maragall, ja que el primer pas per a intentar aconseguir els seus objectius fou recolzar la candidatura de Pasqual Maragall a la Presidència de la Generalitat l’any 1999.  Sens dubte la marca Ciutadans pel Canvi, lligada a la imatge de Pasqual Maragall, van ser dos elements clau per aconseguir una fita que el PSC sol no hagués pogut fer possible amb quasi tota seguretat.  Carisma, experiència, una certa independència respecte el PSC i proximitat al poble és el que oferia Pasqual Maragall; i aire nou, regeneració democràtica i unió d’independents buscant el canvi és el que oferia Ciutadans pel Canvi.  Es va aconseguir un dels objectius:  fer que la força PSC-CPC amb Pasqual Maragall al capdavant aconseguís la primera posició en nombre de vots (eleccions catalanes 1999) i “col·locar” a Maragall a la Presidència de la Generalitat amb una coalició de centre-esquerra (eleccions catalanes 2003).   Avui, any 2008, la situació política catalana ha canviat molt i el paper de Ciutadans pel Canvi també ha canviat i ha de canviar més. I ho farà a partir de la 9a Convenció que, sota el lema “Fes el Canvi”, tindrà lloc el proper 31 de maig a El Prat de Llobregat.    Manca molta feina per fer.  Es va aconseguir el canvi a Catalunya, però resta el més important:  un canvi profund en el sentit de regenerar la democràcia en tot allò que signifiqui apropar-se a la ciutadania i solucionar amb efectivitat els nous problemes existents per encarar amb garanties d’èxit el futur a mig o llarg termini.  Regeneració democràtica transversal, en definitiva. Ciutadans pel Canvi canviarà a partir del 31 de maig, però la base per al que es van constituir seguirà vigent i caldrà que l’àmbit polític d’aquest país segueixi tenint en compte, de forma generosa, a aquest col·lectiu que amb el seva contribució va fer possible una nova cultura política a Catalunya que segueix intentant caminar actualment.   Web Ciutadans pel Canvi http://www.pelcanvi.org

La realitat actual i fent memòria

 

Llegeixo avui: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080522/53465962084.html

I el 29 de gener passat vaig escriure: http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/210258

 

Perquè ens afecta a tots

Doncs sí, agradi o no, l’elecció del proper president dels Estats Units d’Amèrica no només afectarà a la política del país que es troba al continent de l’altra banda de l’Atlàntic, sinó que el seu efecte el patirem i/o gaudirem la resta del món, amb més o menys intensitat i proximitat segons la temàtica i el territori.  Per això és important que una persona amb aires de canvi profund i sensibilitat envers els més dèbils, la justícia, la pau, la solidaritat, la convivència… , com és Barack Obama, estigui ja ben col·locat no només per a ser el candidat demòcrata, sinó per a ser el proper President dels USA, un president que ho seria una mica de tots, també nostre.  Ara Obama té avantatge sobre Clinton i ja es dóna per fet que serà el candidat demòcrata. A més a més, les enquestes li donen força avantatge davant el candidat republicà, McCain, de cara a les eleccions presidencials del novembre d’enguany.  Els somnis a vegades es fan realitat.  I un president amb les característiques d’Obama entrant a la Casablanca seria quelcom semblant a un somni polític fet realitat. Com diu la campanya d’Obama… Yes We Can.  Web Obama: http://www.barackobama.com

Ja puc estar tranquil

Sí, ja puc estar tranquil.   La temporada vinent podré seguir despertant-me amb el millor comediant dels matins de  la ràdio espanyola http://www.prnoticias.es/content/view/10013686/124/ .  Si encara no l’heu “tastat” i si teniu un cor dur i unes orelles no massa fines per aguantar algunes de les paraules i frases que surten de la seva boca, us recomano aquest bon antídot que serveix per a despertar-se amb una rialla cada matí.  Podeu connectar-hi de dilluns a divendres entre les 6 i les 12 hores (102.0 de la FM).  El meu ritual habitual:  a les 7 en punt connecto amb El Matí de Catalunya Ràdio i escolto el resum de les notícies del dia que ens ofereix l’Antoni Bassas.  Després d’aquest resum, toca la comèdia de la COPE amb en Jiménez Losantos.  Els 45 minuts de viatge amb tren els combino amb informació (Catalunya Ràdio) i amb entreteniment i humor (COPE).

És necessària una entitat pública empresarial a Caldes d’Estrac?

Caldes d’Estrac, un municipi amb poc més de 2.500 habitants i menys d’un quilòmetre quadrat de superfície.  Un poble amb moltes necessitats i pocs recursos. Cal racionalitzar recursos i gestionar eficientment, a més a més de minimitzar l’excessiva burocràcia i els costos addicionals innecessaris,  malgrat algun d’ells, en un primer moment, sembli que puguin millorar i/o recolzar la gestió municipal. Recolzar la gestió municipal?   Caldes XXI és el nom de la nova entitat pública empresarial de Caldes d’Estrac creada amb aquest objectiu:  recolzar la gestió municipal.   Convergència i Unió (Govern) ha aprovat la creació de la nova entitat, amb el rebuig dels regidors del Partit Socialista (oposició). Més informació: http://caldes.portada.cat/noticia/241760   Sincerament, puc estar d’acord que Caldes necessita millores de gestió en tots els sentits, però d’aquí a crear una entitat d’aquestes característiques, després d’aprovar 3 sous de dedicació exclusiva en un poble com el nostre, ho trobo realment excessiu.   Millores en la gestió, sí. Però a canvi d’increments excessius de diferents tipus, no.  Calen increments, sí. Excessius?, no. Evidentment caldrà veure i analitzar com es gestiona i quin cost real tindrà aquesta nova entitat.  Sobretot, caldrà comprovar realment si el benefici supera la despesa que s’originarà.  I benefici significa una millora considerable de la gestió,  que no hi hagi pèrdues monetàries i que no es mal gestionin els possibles beneficis econòmics.

 

 

 

 

 

 

 

Sense un futur clar

A Euskadi, a diferència de Catalunya, es pot preveure una lleugera majoria ciutadana que acabi donant el seu recolzament al SÍ, en un hipotètic referèndum independentista o de caràcter sobiranista.  A Euskadi, a diferència de Catalunya, viuen amb el terrorisme al costat de casa seva.  A Euskadi, a diferència de Catalunya, existeix una divisió social i política important.  Per això el tema, ara més que mai, es troba a l’ordre del dia de les agendes de Zapatero i Ibarretxe, dirigents polítics que es reuniran aquesta setmana.  El final d’aquest camí es veu lluny i, a més a més, no massa clar ni tranquil.   Avui dilluns, el Canal 33 dedica el programa Àgora a aquest tema, amb especialistes que debatran i reflexionaran sobre l’ assumpte: http://www.tv3.cat/pprogrames/agora/agoSeccio.jsp?idint=503&seccio=tema

Un món millor és possible

 

Avui m’assabento que la caldenca Rosa Pou és la coordinadora de Morning Tears Espanya. I m’assabento gràcies al detall sobre la informació de l’exposició “Tornar a casa” que el passat mes d’abril es va poder visitar al Local de Promoció Econòmica i Cultural de Caldes d’Estrac.  Es tracta d’una exposició itinerant que dóna a conèixer la gran feina que Morning Tears realitza amb nens xinesos que han sofert algun trauma emocional.  Sens dubte una gran feina la que dur a terme aquesta organització que al capdavant de la delegació espanyola hi té com a coordinadora la coneguda caldenca Rosa Pou.  Molt bona tasca Rosa!  A partir d’avui teniu un enllaç permanent de MT Espanya http://www.mtspain.info , a la columna de la dreta d’aquest bloc.  Hi teniu informació de tot tipus, des del dia a dia de l’organització fins a diferents fórmules per a donar-li un cop de mà, així com diversos enllaços relacionats i d’interès.  Per cert, aquest diumenge 18 de maig, a les 19 hores a Sala Cultural de Caldes d’Estrac:  http://www.mtspain.info/2008/05/teatro-solidario.html   Cultura i solidaritat, una molt bona combinació (a la foto els protagonistes de l’obra teatral).

Sobre la desafecció política…

Interessant article de Jordi Juan publicat aquesta setmana al diari

LA VANGUARDIA:  http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080512/53462619260.html

Ara sí

 

Ara sí podem veure clarament que el Partit Popular està patint una crisi interna (però que també afectarà a l’exterior del partit.)  Un  debat sobre quins equips i candidats han de posar-se al capdavant d’un partit no s’ha de considerar com una crisi. Però quan es comença a debatre sobre les idees fonamentals del partit polític, dels seus principis i de la seva raó de ser, llavors ja podem utilitzar aquest concepte que a ningú agrada.  I això és el que està passant dins del PP.  L’últim exemple clar ha estat el cas de María San Gil (foto), presidenta del PP basc, que amb les seves paraules ha donat a entendre que hi ha un clar problema de fons: http://www.elmundo.es/elmundo/2008/05/15/espana/1210812879.html .   L’ala moderada i l’ala més conservadora s’enfronten quan fins ara havien sabut conviure.  Les derrotes acostumen a separar (tot i que no sempre), acostumen a distanciar postures diferents aglutinades dins d’un mateix projecte.  No és qüestió de persones, és qüestió de projecte i d’estratègia.  I el problema del PP és el problema d’Espanya, perquè si les picabaralles s’allarguen massa, el govern socialista actual no tindrà una alternativa i oposició forta i clara, el govern es podrà permetre cometre errors sense tenir respostes contundents i, el pitjor que pot passar, al govern li poden aparèixer tics de prepotència davant d’una oposició dèbil.  Per això, una crisi profunda del PP pot afectar a tothom. 

Juan Manuel Piñuel Villalón (41 anys)

PAU   BAKE   PAZ

Ni “crosta nacionalista” ni “partidista”, simplement una bona garantia d’independència i professionalitat

A continuació us deixo un enllaç amb imatges de l’acomiadament de la recent escollida directora de TV3, Mònica Terribas, directora i presentadora del programa “La nit al dia” fins divendres passat:  http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=431309  Terribas deixa de “posar-se davant la pantalla” per iniciar una nova etapa al capdavant de la direcció de la TV pública catalana.  I qui vegi darrera d’aquesta gran professional una mal anomenada “crosta nacionalista” o una certa tendència partidista, és que no sap veure la realitat.  Sort i bona feina! 

Els caldencs estem d’enhorabona pels 5 anys d’un dels tresors de l’àmbit cultural local, nacional i internacional

http://www.fundaciopalau.cat

 

Intencions, previsions i euros, una combinació difícil de complir (si no es fa correctament)

 

Ahir, el Govern Municipal de Caldes d’Estrac (CiU) va dur a terme un acte públic informatiu per a presentar el que s’ha fet des de l’Ajuntament (http://www.caldetes.cat) aquests darrers mesos i la previsió de cara al futur.  En el seu moment vaig celebrar la posada en marxa d’aquestes sessions informatives, si realment el seu objectiu era explicar amb transparència i claredat el que s’ha fet, s’està fent i es farà, amb fets i no només amb paraules.  Doncs bé, ahir vam poder conèixer alguns pocs fets d’aquest quasi primer any de Govern de Convergència i Unió.  Això sí, sense estalviar indirectes al que “s’havia trobat d’herència” de l’anterior govern socialista.  En aquell moment em vaig preguntar: ¿i què passarà quan ja hagin trobat “tot el suposadament desastrós” heretat?  Ho he dit moltes vegades i no cal repetir-ho més, ja que aquesta realitat la coneix tothom:  tots els Governs cometen errors.  Dit això, no pot ser que tota intervenció del Grup Municipal Socialista (al Govern entre 1991 i 2007) sigui quasi sempre rebatuda pel Govern actual amb un “però vostès van fer-ho així; però vostès pitjor; però amb vostès això no sé què…”.  I seguint amb l’acte públic d’ahir, a part dels pocs fets d’aquests darrers mesos,  els presents a la Sala Cultural no només vam escoltar moltes paraules acompanyades dels mots “intenció” i “previsió”, sinó també moltes xifres amb força zeros al darrera.  L’alcalde va presentar tot un seguit d’intencions (moltes), previsions (massa), que moltes d’elles o bé no començarien a ser realitat fins d’aquí 4 o 8 anys, o bé ni es faran.   S’ha d’anar en compte amb el que s’explica, perquè una cosa és intentar ser transparent i l’altra presentar objectius no segurs amb una clara intenció d’estratègia propagandística que no beneficia al poble i que, amb el temps, cauran pel seu propi pes d’impossibilitat de compliment segons l’anunciat.    Una mica de previsió i de declaració d’intencions sí, però l’exageració no és necessària.  (Per cert, el meu proper article que publicarà Els Tr3s Micos (http://escomar.bloc.cat) , escrit fa dies, i abans de l’acte d’ahir, gira al voltant d’aquest tema sota el títol “La realitat dels números”)

Josep Borrell y Rodrigo Rato, los presidentes del Gobierno que podrían haber sido

Objetivo: elecciones generales 2000.  Después de cuatro años de mayoría relativa del Partido Popular de José María Aznar, el Partido Socialista estaba dispuesto a innovar con el objetivo de regresar a la Moncloa.  Joaquín Almunia era entonces el secretario general del partido, pero a diferencia de lo históricamente establecido, no fue designado directamente como candidato a la presidencia del Gobierno.  Se organizaron elecciones primarias (24/04/1998), a las cuales se presentó, además del secretario general del partido, el socialista catalán Josep Borrell. La victoria de Borrell se describió como una derrota del aparato del partido.  Con el escenario descrito, y con una aparente normalidad y cordialidad entre el secretario general y el candidato,   incluso algunas encuestas situaban a Borrell por delante de Aznar de cara a las elecciones de 2000.    Pero en mayo de 1999, menos de un año antes de las elecciones generales, Joseph Borrell renunció a ser candidato debido a la clara falta de apoyo de la dirección del PSOE y a su supuesta responsabilidad en un escándalo de fraude fiscal de Ernesto Aguiar y Josep Maria Huguet, dos antiguos colaboradores suyos cuando era Secretario de Estado de Hacienda del Gobierno español.  La presión de los medios de comunicación también “ayudó” a la hora de decidir su abandono como candidato, siendo dicha noticia del caso de corrupción la que colmó el vaso.    El derrotado de las primarias, Joaquín Almunia, fue designado candidato socialista para las elecciones de 2000, “regalando” la mayoría absoluta al PP y provocando una de las peores derrotas de los socialistas.   Josep Borrell podría haber ganado a José María Aznar y se podría haber convertido en el presidente del Gobierno en el año 2000. 

 

 

Objetivo: elecciones generales 2004.  José María Aznar es investido presidente del gobierno después de ganar las elecciones de 1996, repitiendo en el cargo gracias a los resultados de 2004.  Y cumpliendo con su palabra de ocupar el cargo únicamente durante 8 años, a pesar de las recomendaciones de amigos e íntimos para que siguiera presentándose, en 2003 propuso a Mariano Rajoy como Secretario General del Partido Popular y candidato a la Presidencia del Gobierno de cara a las elecciones de 2004.  Muchos consideraron la decisión de grave error, sobretodo teniendo en cuenta que entre los posibles nombres de futuros candidatos se encontraba el de Rodrigo Rato, destacado militante popular y ministro de Aznar,  y que todas las encuestas le daban una mayor y mejor valoración ciudadana, así como una mayor ventaja en un posible cara a cara con José Luis Rodríguez Zapatero, el candidato del PSOE.  Elecciones de marzo de 2004: Zapatero gana las elecciones a Rajoy. Elecciones de marzo de 2008: se repite el mismo escenario; Zapatero vuelve a ganar a Rajoy.    Rodrigo Rato podría haber ganado a Zapatero en 2004 y ser elegido Presidente del Gobierno.

Es evidente que lo descrito son especulaciones, e incluso presentándose Borrell y/o Rato a lo mejor nunca hubieran logrado su objetivo.  Pero es curioso e importante realizar un análisis en perspectiva histórica, ya que nos puede aproximar a lo que podría haber sido una de las muchas posibles realidades.

 

 

 

Un programa de servei públic a Cuatro

Vicenç Castellano, un expert en conflictes financers, es troba al capdavant del programa Ajuste de Cuentas (Cuatro, divendres 21.30 h.).  No dic res de nou si afirmo que a la majoria de telespectadors els agrada distreure’s amb les desgràcies dels altres, amb les curiositats o històries alienes.  Cuatro ha sabut combinar la morbositat que pot atraure audiència, amb un esperit educatiu cap a les famílies que així ho sol·liciten i/o ho necessiten.  Els protagonistes d’aquest programa són famílies amb problemes econòmics.  El conductor de l’espai, amb el recolzament d’altres experts, analitzen la família, estudien l’origen o la base del problema i apliquen solucions que sempre han de comptar amb la col·laboració de tots els membres del grup familiar. Us el recomano, no pel seu objectiu de morbositat i sensacionalisme, sinó pel seu objectiu educatiu, optimista i d’aprendre sobre racionalització econòmica.  I aquesta és la seva pàgina web:   http://www.cuatro.com/ajustedecuentas

A favor del pensament

 

Avui directament us recomano un article de la periodista, escriptora i subdirectora del diari ADN, Cristina Fallarás: http://www.adn.es/blog/cristina_fallaras/opinion/20080508/POS-0002-Atrevase-pensar.html

Una altra vegada sense rigor

 

  

Dissabte passat va morir Leopoldo Calvo-Sotelo ( més informació a http://es.wikipedia.org/wiki/Calvo_Sotelo ).  Va ser president del Govern espanyol (1981-1982) substituint al fins llavors president Adolfo Suárez, que va dimitir a mitja legislatura.  He pogut llegir i escoltar aquests dies referències de Calvo-Sotelo, entre moltes altres una d’errònia i que, un cop més, pot portar-nos a la confusió de la gent.  S’ha dit que fou l’únic president no escollit a les urnes.  En primer lloc aquesta frase no té sentit, ja que cap president espanyol, des del 1977, ha estat escollit “per les urnes.”  Segons el sistema vigent, el president del Govern espanyol és escollit pel Congrés dels Diputats, format per diputats i diputades que sí són elegits pel poble espanyol.  És a dir, Calvo-Sotelo fou escollit pel mateix sistema que Suárez, González, Aznar i Zapatero.  Una altra cosa ben diferent és dir que ha estat l’únic president que no s’ha presentat a unes eleccions com a futur candidat a ser escollit cap del govern, tot i que amb aquesta afirmació també hi hauria alguna matisació que caldria analitzar exhaustivament.  Siguem una mica més rigorosos.

La campanya de les primàries d’ERC a internet

 

Les primàries d’ERC segurament no seran tan apassionants com les que es viuen als Estats Units, però déu n’hi do com n’estarem d’entretinguts.  Aviat comença la campanya que culminarà amb l’elecció del president i del secretari general per part de tots els militants d’Esquerra.  Fa uns dies, el periodista Saül Gordillo ens oferia una guia útil i interessant d’aquestes primàries, amb enllaços als llocs web dels quatre equips que es presenten.  Us recomano que hi feu una passejada:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/89801   

 

 

 

 

 

 

¿Se puede ser socialdemócrata y liberal al mismo tiempo?

Suena contradictorio, y más teniendo en cuenta que han sido históricamente dos corrientes contrapuestas. El actual vicepresidente primero del Gobierno de España y Ministro de Economía, Pedro Solbes, se define utilizando el complejo término “soy un socialdemócrata liberal”.  En los últimos tiempos, los socialdemócratas afirman que no existe un conflicto entre la economía capitalista de mercado y la sociedad de bienestar que defienden mientras el estado posea atribuciones suficientes para garantizar a los ciudadanos una mínima protección social. La socialdemocracia siempre se ha diferenciado del liberalismo en la regulación de la actividad productiva y en la progresividad y cuantía de los impuestos. Esto se traduce en un aumento del Estado, de los medios de comunicación públicos, de las pensiones, de las ayudas y subvenciones a asociaciones culturales, sociales, cívicas, etc. Pero en los últimos tiempos se ha producido un cambio en la dirección de interrelacionar socialdemocracia y liberalismo.  Algunos gobiernos europeos han aplicado en los últimos años una variante próxima al liberalismo que podríamos llamar “socioliberalismo”, con menor intervencionismo del Estado y presencia de empresas públicas, con mayor libertad de mercado e individual, pero con el mantenimiento de las ayudas y subvenciones típicas y tradicionales de la socialdemocracia.    Información de interés en http://www.liberalismo.org y http://www.socialdemocracia.org

Entre la moderació i el radicalisme

 

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat, des del restabliment de la democràcia després de Franco, un partit caracteritzat per la seva reivindicació constant de drets socials i nacionals, ha estat un partit de masses i popular, radical entès com una descripció més de fer política (no en sentit despectiu!), assembleari, d’oposició dura. Ara bé, va arribar l’any 2003 i, per primera vegada des del 1980, les forces d’esquerres van tenir l’opció de formar una nova majoria al Parlament i, per tant, formar un govern de coalició entre el Partit Socialista, Iniciativa per Catalunya i la mateixa Esquerra Republicana.  A ERC no li va ser fàcil passar de ser una oposició dura, radical, popular, reivindicativa, marcadament independentista, a ocupar les cadires del Govern de la Generalitat de Catalunya.  Ja es diu que hi ha partits que sembla que estiguin creats per ser oposició eternament.  ERC ho semblava i potser en el fons el mateix partit volia que fos així, però també és cert que a Esquerra volien demostrar que són força de govern, responsable, capacitada, coherent, lleial…   En aquest sentit, doncs, no cal descriure les causes de l’actual crisi d’Esquerra.  El debat de l’Estatut, la formació del tripartit, l’expulsió d’ERC del primer Govern Maragall, les relacions Catalunya-Espanya, les tensions territorials dins mateix de Catalunya, el no haver sabut equilibrar i/o diferenciar govern / oposició, i un llarg etcètera, han estat factors clau perquè es produís l’actual divisió de persones, d’estratègies, de la militància i dels votants d’Esquerra Republicana de Catalunya.  Els resultats electorals de les darreres eleccions generals només han estat una excusa per a desencallar la crisi que es trobava més o menys camuflada fins avui. I ara, arribats a aquest punt, el que veritablement es debat a ERC és això:  moderació o radicalisme polític?, trencar amb el tripartit o seguir?, anar cap a la independència per la via ràpida o crear uns fonaments sòlids i consistents que facin possible aquest objectiu?, mantenir distàncies amb CiU o acostar-s’hi? etc. Tot hi haver-se presentat 4 llistes al Congrés d’ERC, jo els dividiria en dos blocs:  l’equip de Carod i l’equip de Puigcercós per una banda i l’equip de Carretero i l’equip d’Uriel Bertran per una altra.  El primer bloc representa clarament el de la moderació, el de mantenir el tripartit, etc.;  i el segon és el del retorn al radicalisme, objectiu per via ràpida de la independència, trencament del tripartit a mig o llarg termini.  És obvi que l’ideal pel partit i per Catalunya seria un equilibri entre els dos blocs, però tocant de peus a terra podem dir clarament que es tracta més d’una utopia que d’un desig que es pugui fer realitat.  D’aquí poques setmanes sabrem quina ERC tindrem.

Una mostra del tarannà real

 

 

Moltes vegades els tarannàs no massa acceptats socialment poden dissimular-se amb més o menys bona tàctica. Però el que us mostro a continuació és la situació contrària.  Es tracta d’una entrevista a José María Aznar, quan aquest era president del Govern espanyol, realitzada pel periodista Luis del Olmo, quan aquest dirigia i presentava el programa “Protagonistas” a Onda Cero (ara continua presentant i dirigint el mateix programa a Punto Radio). L’Aznar real és aquest:  http://www.youtube.com/watch?v=h6M42Il4kN8

Diferents persones… i diferents projectes

Des de les darreres eleccions generals del 9 de març, estem vivint diferents processos precongressuals de canvis en algunes formacions catalanes, de renovació, de debat entre dirigents d’una mateixa força política. A primera vista sembla que les mal anomenades crisis del Partit Popular de Catalunya, de Ciutadans, d’Esquerra Republicana o de Convergència Democràtica, siguin debats entre qui ha de liderar els respectius partits i amb quin equip i estratègia.  Però crec que és quelcom més que un debat sobre quines persones (debat, no crisi.)  I no dic res de nou si afirmo que aquestes persones pensen diferent i volen portar a terme un projecte de partit, un projecte de país diferent al del contrincant en cas d’aconseguir el lideratge.  Només cal llegir entrevistes, preguntes i respostes, comparar els missatges llançats per cada candidat.  Realment creieu que Montserrat Nebrera vol el mateix i representa el mateix que l’actual president del PPC, Daniel Sirera?;  realment creieu que el projecte d’ERC seria el mateix amb Joan Puigcercós i amb Joan Carretero?…   Aquí no s’està parlant només de persones, s’està parlant de diferents projectes, alguns d’ells amb diferències substancials que ens poden fer preveure un escenari amb alguna possible escissió d’aquestes formacions si ningú és capaç d’arribar a un consens. I un consens d’equips és possible, però un consens sobre projectes remarcablement diferents és més difícil.

Nacionalisme / regionalisme a les 17 Comunitats Autònomes

 

El president de la Junta d’Andalusia i president del PSOE, Manuel Chaves, no està d’acord amb la proposta de finançament del Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, el socialista Antoni Castells.   Chaves va deixar clar que per molta entesa que hi hagi entre els governs de les Illes Balears, Comunitat Valenciana i Catalunya sobre aquest tema,  Andalusia pot fer el paper d’integrador de les diferents propostes que es presenten. El president andalús afirma que “ningú pot perdre diners”, malgrat tots sabem que darrera d’aquestes paraules hi ha un clar “Andalusia no hi pot perdre.” I el que és curiós de la situació (tenint en compte la història recent de relacions entre territoris), és el fet que tres Comunitats governades per diferents partits polítics estiguin d’acord amb el que va plantejar Castells.  Algú s’hagués pogut imaginar que el president valencià, Francisco Camps (PP), es podria posar d’acord amb Catalunya ? La resposta lògica seria “no”, encara que només fos per motius partidistes. Doncs vet aquí el resultat i la realitat.  Això demostra, clarament, que quan es tracta de la defensa del territori ens oblidem de la tan anomenada solidaritat i cohesió i tots escombrem cap a casa, fent una cursa de nacionalisme / regionalisme territorial amb l’objectiu d’arribar al final amb el millor benefici propi.  La història de sempre.