Xoc de democràcies

 

Avui m’assabento que el claustre de la Universitat Pompeu Fabra (UPF http://www.upf.edu ) va aprovar ahir (38 vots a favor, 31 en contra i 22 abstencions) una moció presentada pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC http://www.sepc.cat ), sol·licitant a l’equip de govern de la Universitat que «no es convidi membres de la Corona Espanyola a cap mena d’acte relacionat amb la universitat».   Sens dubte aquesta proposta, que es va intentar frenar fins al final, ha causat sorpresa a la UPF i en el món universitari en general.  La moció, entre d’altres consideracions, afirma que el Rei va ser «designat per Franco», «no s’adiu amb els principis de la Universitat Pompeu Fabra» i «La monarquia encarna un conjunt de valors incompatibles amb una institució com la UPF que proclama llibertat, democràcia i igualtat.» Text sencer de la moció a http://www.sepc.cat/veure.php?id=389  El Sindicat demana ara que es compleixi el que s’ha aprovat al Claustre.  Cal respectar l’aprovació d’aquesta moció, com de la mateixa manera cal respectar la institució monàrquica, una institució que, malgrat tenir un origen no democràtic, el poble espanyol va votar-hi a favor, democràticament, mitjançant l’aprovació de la Constitució vigent des del 1978, en la qual es detalla la figura i les funcions del Rei (més informació http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/constitucion.t2.html).  Per tant, malgrat no s’estigui d’acord amb l’existència de la Corona, cal també respectar-la.  Ara caldrà veure com actua la UPF davant d’un “xoc de democràcies.” 

El moment que molts esperàvem

 

 

Bona noticia per a un Partit Popular que sembla tenir la intenció de normalitzar-se. L’ex portaveu al Congrés, Eduardo Zaplana, deixa la política i treballarà com a alt càrrec de Telefónica.  Les persones i les actituds poden arribar a donar una imatge tergiversada del que realment representa un col.lectiu i, d’aquesta manera, perjudicar al grup.  Amb aquesta decisió en sortim tots beneficiats i especialment el PP. 

 

… y sin moderador

 

 

 

 

Cuando en España estuvimos meses dudando sobre si finalmente se llevaba a cabo el debate entre Mariano Rajoy y José Luis Rodríguez Zapatero y ahora en el Partido Popular se intenta evitar el debate sobre la posibilidad de implantar el sistema de primarias en el partido (y todos recordamos el fraude de este sistema en el PSOE), una vez más Estados Unidos nos demuestra lo que se puede hacer y lo que nos queda a nosotros por delante.   Algunos datos: Los dos precandidatos demócratas han participado en 21 debates con moderadores que no actuaban como simples figurantes, sino como auténticos periodistas, realizando sus preguntas libremente y sin un guión pactado con los partidos y/o candidatos.   Pues ahora, la última novedad es que Hillary Clinton ha invitado a su rival demócrata Barack Obama a un debate sin moderador.  Y lo más increíble es un dato que yo desconocía hasta el momento.  El debate sería al estilo de los que mantuvieron hace 150 años Abraham Lincoln y su oponente demócrata Stephen Douglas para luchar por un escaño en el Senado.  Clinton ha declarado que un debate de 90 minutos sin moderador permitiría a los dos aspirantes a la Casa Blanca hacerse preguntas directamente sin intermediarios.  El equipo de Clinton ya ha tramitado la oferta formal, pero el equipo de Barack Obama aún no ha contestado.  Independientemente de la realización o no de dicho debate, la propuesta ya está encima de la mesa, cuando en nuestro país aún dudamos incomprensiblemente de las primarias, de los debates y de la democratización de la democracia, valga la redundancia.

 

 

 

 

 

 

 

Em temo que no he fet cas a ningú

  

 

Primer llegiu aquesta noticia, si és que no us heu assabentat del tema sobre l’oli de gira-sol: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=504025   Estic intentant evitar, des de fa temps, riure’m de les misèries d’aquest món, però a vegades el dia a dia t’ho posa fàcil.  Avui llegeixo el següent titular:  “La Generalitat contradiu el Govern central i recomana no consumir oli de gira-sol almenys fins al pròxim dilluns”  (noticia ampliada a http://lamalla.net/societat/salut/article?id=195696) Dubtes:  Si som espanyols i catalans, tenim un problema. A qui fem cas?  O potser cal guiar-nos pels nostres sentiments de pertinença nacional, i segons si ens sentim més catalans, més espanyols, només catalans, només espanyols o per igual catalans i espanyols, doncs ens decidim per una recomanació o l’altra? Puc consumir oli a partir d’aquest mateix instant? o faig “vacances d’oli” el cap de setmana i torno “a la feina” dilluns.  Sisplau, contradiccions en aquests temes, agrairíem que no existissin.  Gràcies. Ah, sense conèixer aquesta contradicció, avui m’he menjat una amanida amb oli de gira-sol (i ahir també vaig consumir oli de gira-sol.) Em temo que no he fet cas a ningú. Perdó.

La COPE, històricament defensora de la dreta espanyola, critica durament al Partit Popular

La Cadena COPE, http://www.cope.es, defensora del Partit Popular durant molts anys, des de les darreres eleccions generals dedica les principals notícies dels seus informatius a parlar de la crisi popular i a criticar al partit sense declarar cap tipus de  treva.  A continuació us deixo amb l’inici del programa La Mañana del passat 24 d’abril, dirigit i presentat per Federico Jiménez Losantos, a la foto(us recomano escoltar els 30 minuts sencers): http://www.lamanana.com.es/index.php/lamanana/escuchar/jueves_24_de_abril_de_20086/

(valenciano = catalán) = realidad

 

En la Comunidad Valenciana hoy se habla de realidad, cosa que no es habitual cuando nos referimos al tema de la lengua catalana.  La Acadèmia Valenciana de la Llengua http://www.avl.gva.es  (AVL) ha aprobado la denominación de “valenciano” de la siguiente manera: “El valenciano es la lengua románica hablada en la Comunitat Valenciana, Catalunya, Illes Balears, Andorra, Pirineus Orientals, Franja Oriental d’Aragó, l’Alguer y el Carxe; en otros territorios se llama catalán”. Además, la AVL confecciona el Diccionario Oficial que será enviado a todas las aulas de colegios e institutos de la Comunidad Valenciana.  Nada más allá de la realidad: valenciano y catalán es lo mismo, lo que se habla en Cataluña y en la Comunidad Valenciana es la misma lengua, al igual que es la misma lengua la que se habla en la Comunidad de Madrid y Andalucía o las Islas Canarias. Pero aquí no terminará la historia de la crispación sin sentido, evidentemente.  Seguirán existiendo grupos que negarán la realidad de la unidad de la lengua.  Y con la excusa de no “herir sensibilidades”, algunas instituciones públicas siguen haciendo el ridículo, como por ejemplo el Ministerio de Sanidad del Gobierno de España http://www.msc.es .  Entra y fíjate en la barra de bienvenida de la parte superior de la página principal.  Verás dos “Benvinguts”, diferenciados por uno ser la “versión catalana” y el otro la “valenciana.” Entra y encuentra las “grandes diferencias.”

L’altre tripartit de Barcelona (CiU, PP, ERC) fa la vida impossible al Govern en minoria de l’alcalde Jordi Hereu (PSC, ICV)

 

Fa temps que tinc la intenció de parlar sobre el que està passant, políticament parlant, a la ciutat de Barcelona. Llegint un article de l’exconseller de Cultura Ferran Mascarell, publicat al diari ADN, m’ha animat a escriure quatre paraules sobre el tema.  A les darreres eleccions municipals, el PSC va tornar a presumir de la seva victòria a la capital de Catalunya.  Però la realitat, després de 28 anys governant còmodament, no és tan bona com semblava i marca una clara tendència al final de l’hegemonia socialista a la ciutat.  El passat 27 de maig el PSC va aconseguir 14 regidors i, per primera vegada, CiU “li trepitjà els peus” amb 12 regidors.  El PP en va aconseguir 7 i ERC i ICV 4 cadascun.  Però els problemes pel PSC no van acabar amb aquests resultats.  Els problemes van continuar quan ERC va decidir no tornar a formar part del Govern Municipal, tot i haver-ne format part fins ara amb la fórmula del tripartit municipal (PSC, ERC, ICV).  Resultat:  Govern en minoria de PSC i ICV, traduït a una importància i protagonisme cada cop més visibles de l’oposició formada per CiU, PP i ERC.   Darrerament ja comencen a sortir notícies sobre temes de ciutat, sobre assumptes de destacat interès ciutadà que són aprovats per la majoria municipal, que no és la del Govern (18 regidors), sinó la de l’oposició (23 regidors).  Com bé diu l’exconseller Mascarell, es pot parlar de  “crisi institucional” a Barcelona.  A Barcelona hi ha un Govern de la ciutat que transmet la sensació de no poder controlar la seva situació, davant d’una oposició que més enllà de coincidències programàtiques, que dubto que en tinguin massa, amb el que si està disposada és a posar pals a les rodes a l’alcalde Jordi Hereu i al seu equip.  I ho estan aconseguint.    I és clar, ara ens trobem davant d’una situació on es dóna la circumstància que el Plenari o les Comissions aproven una cosa (CiU, ERC, PP) i el Govern (PSC, ICV) és qui les hauria de tirar endavant en contra de la seva voluntat. Què passa? Doncs com també diu Mascarell,  “les resolucions i les decisions del plenari i de les comissions de govern són paper mullat”. “Si les coses són així a l’Ajuntament, el lloc de proximitat política per definició, a ningú pot sorprendre que la ciutadania s’hi senti ben lluny.”  A la ciutat de Barcelona manca lideratge, un Govern Municipal fort, amb iniciativa i capacitat d’arribar a acords, a consensos.  Si el ciutadà té la sensació que “governa” CiU, PP i ERC des de l’oposició i veu un govern extremadament dèbil, és que alguna cosa no s’està fen bé.  Cal reflexionar-hi, no només pels propis partits, sinó sobretot per la ciutat i per la ciutadania.

Algunos resultados negativos de la relación Política-Medios de comunicación públicos

 

 

…Telemadrid, Canal 9… y ahora también Canal Sur.  El control por parte de “la política” es demasiado descarado en algunos medios públicos estatales, autonómicos, locales… A veces son pequeños detalles, pero lo suficientemente importantes:http://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/21/comunicacion/1208767271.html

Se repiten con mucha frecuencia noticias relacionadas con el control de los medios de comunicación públicos por parte de los Gobiernos de turno. ¿Hay solución? ¿Falta de voluntad? ¿De compromiso? ¿De responsabilidad? ¿Gusta demasiado controlar? ¿Hay incapacidad? …

“El Programa d’Esperanza Aguirre” (Dilluns 21 d’abril; TVE1; 22 Hores)

 

La Televisió Pública http://www.rtve.es ens ofereix avui dilluns un programa especial de 59 segundos, a les 22 hores (tve1), que tindrà com a protagonista: Esperanza Aguirre.  Curiós pel fet de la cadena on s’emet aquest “cara a cara”, curiós tractar el programa com “especial”, curiós emetre’l en prime time quan no és l’emissió habitual del programa, curiós convidar a la Presidenta de la Comunitat de Madrid en un moment com aquest… ( De què parlo? Si no ho sabeu, us recomano, per exemple, visitar el web http://www.esperanza2012.com i llegir l’article següent http://www.becarioenmoncloa.com/?p=235 )  Ens tindrà preparat un gran titular Esperanza Aguirre? Em dóna la sensació que “La Presidenta” estava o està buscant el moment ideal per a fer un anunci com el que sembla que vol fer en algun moment i Televisió Espanyola ofereix l’escenari, l’ambient, el lloc i l’hora ideal, i a més tractant-lo “d’especial”.  Hi estarem atents.

Espectacular

 

 

Després del CIRC CALDERET va venir el CINEMA CALDERET.  Ahir a la tarda, l’Escola Sagrada Família del meu poble (Web http://www.xtec.cat/centres/a8015004 ) , amb els nens, nenes i mestres com a protagonistes, ens va oferir un gran espectacle al Poliesportiu Municipal de Caldes d’Estrac (http://www.caldetes.cat ).  L’any 2006, quan vaig assistir a l’escenificació del CIRC CALDERET, anava mentalitzat per a anar a veure la “típica” obra de teatre d’escola i gaudir del treball fet per mestres i alumnes. Però, des d’un primer moment, ja em va sorprendre l’enorme escenari que s’havia preparat per l’ocasió, un escenari que ocupava tota la pista poliesportiva, la qual estava ambientada en un circ, amb una il·luminació i so de professionals i una pantalla gegant a través de la qual es podien veure imatges relacionades amb el món de l’espectacle i també fer el seguiment de la història que ens van representar els nens i nenes de l’escola.  Doncs bé, en aquesta ocasió podem dir que s’ha superat l’obra del 2006.  Sens dubte la temàtica (el cinema) hi ajudava molt, però el sobresforç de tots els participants encara hi va ajudar més.  La mateixa posada en escena que el Circ Calderet, però amb temàtica de cinema, i una música ben escollida, va ser l’entorn que acompanyà a nens i nenes interpretant escenes de pel·lícules com Batman, Lo que el viento se llevó, La lista de Schindler, La Guerra de las Galaxias, Indiana Jones, Cabaret, i un llarg etcètera que afortunadament pel públic semblava que no acabava mai. Es va notar una espectacular i treballada representació.  El públic del Poliesportiu, un polisportiu ple de gom a gom, va quedar bocabadat del gran espectacle ofert i de la feina que hi havia hagut al darrera de tot plegat. Cal felicitar l’Escola, mestres i alumnes, per la seva gran feina i per fer-nos emocionar a tots els que ens trobàvem entre el públic.  A part, cal tenir en compte que aquesta mena d’espectacles també són un mètode d’educació, ja que fan el paper d’incentiu per aprendre a:  treballar en equip, conèixer, ser constants en el treball, augmentar el nivell cultural, sentir-se satisfet d’un mateix, etc.  I per acabar vull remarcar que és un orgull veure com, a partir d’aquests actes, “la nostra” escola és plena de vida, de professionalitat, de futur, i sobretot és un orgull per als que hem estudiat a l’Escola de Caldes, la petita gran escola de Caldes, i per als que hi han portat o hi porten els seus fills.

 

 

Podria haver estat millor

El dijous TV3 ens va oferir una nova entrevista al President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla.  A l’estil Terribas, la periodista catalana va preguntar insistentment al president sobre diversos temes, repetint preguntes que eren esquivades amb tranquil·litat pel propi Montilla.  “El millor per Catalunya”, “El millor pels catalans i catalanes”, “treballar per millorar” són les paraules que es van sentir més durant el programa, juntament amb un discurs que portem setmanes sentint (repeticions a dojo). Profunditat = 0.  Els pocs minuts que va durar l’espai, la poca paciència de Mònica Terribas, malgrat la insistència, i les poques ganes d’explicar del President més enllà del ja sabut, van fer que l’entrevista no tingués massa interès ni servís “d’informació bàsica pel ciutadà”.  Això sí, Montilla té una capacitat de transmetre tranquil·litat que cal agrair-li com a ciutadans, ja que no tot polític se sent còmode davant d’una periodista que pregunta sense pèls a la llengua (i a vegades amb preguntes que tampoc vénen al cas.)  A la propera, però, els ciutadans agrairíem tranquil·litat acompanyada de més profunditat i claredat per part del President,  i menys sensacionalisme, amb segons quines preguntes, per part del periodista de torn. No es tracta de contestar superficialment, es tracta d’aclarir i explicar al ciutadà;  no es tracta de preguntar per aconseguir “el titular”, es tracta de preguntar per aconseguir una resposta satisfactòria sobre un tema d’interès ciutadà.

No cal afegir cap paraula

 

Portada d’El Periódico de Catalunya del 17 d’abril del 2008

Una noticia que no hauria de ser noticia

 

A vegades la jerarquia de l’Església Catòlica sembla que, amb el seu silenci, aprovi les barbaritats que s’han fet i es fan “en nom de Déu.”  Les paraules diuen molt, però els silencis poden arribar a dir molt més.  Avui, com a mínim, malgrat ser tard, poc contundent i em temo que amb poca repercussió futura, el Papa ha demanat disculpes per l’abús sexual de sacerdots als Estats Units d’Amèrica, on el cap dels catòlics es troba de viatge oficial.  Ara caldria recordar-li al Papa Benet XVI que no només als Estats Units succeeixen aquestes barbaritats i que no només aquests fets són els que avergonyeixen a catòlics i no catòlics.  I per altra banda, “demanar disculpes” no hauria de ser noticia, però si ho és serà per alguna cosa… Però bé, també per alguna cosa es comença…

 

Noticia:  http://www.cadenaser.com/internacional/articulo/papa-pide-disculpas-eeuu-abusos/csrcsrpor/20080416csrcsrint_1/Tes

¿Otro Silvio Berlusconi es posible?

La gran coalición de centro derecha Pueblo de la Libertad, http://www.ilpopolodellaliberta.it , encabezada por Silvio Berlusconi, ha ganado las elecciones legislativas italianas junto a sus aliados de la Liga Norte http://www.leganord.info (partido independentista antes, ahora más proclive al federalismo) y del Movimiento por la Autonomía para el Sur http://www.mpa-italia.it (regionalista). La coalición de centro derecha ha ganado por mayoría absoluta en la Cámara de los Diputados y en el Senado.  El Pueblo de la Libertad ha logrado el 46,81% de los votos y 340 diputados. El Partido Democrático http://www.partitodemocratico.it , de Walter Veltroni, ha obtenido 239 escaños. Otros partidos minoritarios también han logrado representación.  Berlusconi era el candidato “odiado” por el centro izquierda, el hombre más rico de Italia, magnate de los medios de comunicación, del fútbol y de los negocios en general, ex primer ministro y el que muchas veces ha usado formas, palabras y estrategias al puro estilo de la persona más autoritaria. Pero la mayoría de ciudadanos italianos ha considerado que es la persona que les puede sacar de la crisis a todos los niveles que está empezando a vivir el país.   Además, Berlusconi parece ser “otro Berlusconi”, no únicamente porque él lo haya dicho, sino que es el mensaje que ha llegado al pueblo italiano.    Un ejemplo: se ha coaligado con dos formaciones autonomistas y el mismo Berlusconi ha dicho que ahora conoce “la máquina del Estado”, y se ha mostrado partidario del federalismo. De hecho, la organización federal era el sexto punto de su programa electoral. “Es un gran principio de democracia y de libertad”, dice el próximo primer ministro de Italia (lo será por tercera vez).  Además, algo insólito en el antes prepotente candidato del centro derecha: ha dicho que hablará de los grandes temas de Estado con el Partido Demócrata.  ¿Estamos ante un nuevo Berlusconi? ¿Más demócrata, más dialogante? ¿Es fruto de sus hipotecas con la independentista / federalista Liga Norte? ¿Será la edad y/o la experiencia? ¿Habrá cambiado realmente de “chip” y su actitud se debe a la búsqueda de estabilidad ante una Italia en crisis?  ¿Nos estará engañando a todos y seguiremos viendo al mismo Berlusconi de siempre?  Lo iremos viendo y viviendo.

La realitat d’Euskadi un altre cop al cinema

Ander eta Yul; Asesinato en febrero; Días contados; La fuga de Segovia; GAL;  La pelota vasca; El Lobo;  La muerte de Mikel; La playa de los galgos; El proceso de Burgos; Sombras en una batalla; El viaje de Arián; Yoyes… és un llarg llistat de pel·lícules que tracten la realitat d’Euskadi.  Ara s’acaba d’estrenar Todos estamos invitados,  un film dirigit per Manuel Gutiérrez Aragón i protagonitzat per Óscar Jaenada, José Coronado i Vanessa Incontrada. Us la recomano. Web de la pel.lícula http://www.todosestamosinvitados.com

La ministra blocaire

Tenir un bloc per a un polític significa voler acostar-se més al poble al que li deu el seu càrrec i davant del qual té una enorme responsabilitat i un gran compromís. El polític ha de donar la cara, donar explicacions, no amagar-se del poble. Un bloc pot significar més informació, més transparència, més realitat, més proximitat, més debat, més diàleg.  Sens dubte té mèrit mantenir un bloc en actiu, sobretot tenint en compte que molts polítics que en tenen només l’han mantingut durant la campanya electoral (o fins i tot únicament l’han creat per interès electoralista.)   I encara té més mèrit mantenir un bloc en actiu i ostentar el càrrec de Ministre del Govern espanyol. Les característiques d’aquest càrrec impedeixen explicar segons quines coses, però això no ha de ser obstacle perquè una persona que sembla llunyana del poble sobrepassi barreres i s’aproximi al ciutadà per mitjà d’internet, l’eina de comunicació del present i del futur.  El primer ministre espanyol que va sobrepassar aquesta barrera va ser el valencià Jordi Sevilla, quan aquest posà en marxa el seu bloc personal quan era Ministre d’Administracions Públiques.  Encara el manté actualitzat: http://blog.jordisevilla.org   Ara, amb el nou Govern, podem tenir la segona ministra de la història amb bloc personal.  Es tracta de l’andalusa Bibiana Aído, nova Ministra d’Igualtat. “Amenece en Cádiz” és el nom del seu bloc i caldrà esperar per veure si l’aprofita també ara, tot i els canvis provocats per la nova responsabilitat.  Enllaç al bloc de la nova ministra: http://bibianaaido.wordpress.com .

 

Itàlia vota i creix la innovació comunicativa

Aquest diumenge dia 13 i dilluns dia 14 es duen a terme eleccions legislatives a Itàlia. Els italians poden votar durant dos dies.  La majoria d’enquestes donen com a guanyadora a la gran coalició de centre-dreta encapçalada per l’ex primer ministre Silvio Berlusconi http://www.votaberlusconi.it ,  tot i que el candidat a primer ministre pel Partit Demòcrata i ex alcalde de Roma, Walter Veltroni http://www.partitodemocratico.it  , està aconseguint escurçar distàncies. Igual com passa a Espanya, tot i tractar-se d’unes eleccions legislatives, aquestes s’acosten més a la imatge d’unes presidencials.  Malgrat aquesta semblança,  la fragmentació a Itàlia és molt més important que a Espanya, i fins i tot les grans coalicions que semblen “unions” no acostumen a tenir llarga vida.  Avui però em vull fixar amb una original estratègia de marketing periodístic i polític del suplement IL Corriere Magazine del diari italià  IL Corriere de la Sera http://www.corriere.it .  Aquest ha publicat quatre portades diferents amb la cara dels quatre principals candidats, per d’aquesta manera fer una mena de sondeig per mitjà de les vendes. Sens dubte, ben original.  Al següent enllaç podeu veure les quatre portades:  http://www.elpais.com/articulo/internacional/portada/candidato/elpepuint/20080410elpepuint_19/Tes

 

 

Sembla que abans de l’esperada calma tindrem una bona tempesta

Es diu que aquesta nova legislatura de les Corts Espanyoles serà més tranquil·la que l’anterior.  Però abans d’aquesta tranquil·litat sembla ser que haurem de passar per una tempesta “popular.”   És curiós com uneix el poder i com desuneix el no poder.  El Partit Popular, aquell que es presenta com el partit polític més unit d’Espanya, està tenint debat intern. Sí, sí, debat intern i “de cara al públic.” Sembla mentida, però és una situació benvinguda, perquè el debat és positiu.  Mariano Rajoy ha iniciat un canvi de rumb, no d’idees, però sí de persones i d’estratègies.  Alguns dins del PP no ho veuen gaire bé, amb el recolzament d’alguns mitjans de comunicació que sempre han recolzat la línia més dura del partit.   Avui, el secretari d’organització socialista, José Blanco, ha dit que no es creu el “canvi” del PP i està convençut que seguirem tenint la mateixa oposició de sempre.  Per altra banda, el secretari general del Grup Parlamentari Socialista al Congrés, Ramón Jáuregui, ha afirmat que la línia del Partit Popular sembla que vagi cap a la moderació i, per tant, creu que estem davant d’un canvi positiu de Rajoy i del seu nou equip.  Bé, doncs, davant d’aquest panorama podríem dir que els dos dirigents socialistes tenen raó.  Raó precisament perquè les coses no són prou clares, ara per ara, per a poder observar quin camí emprendrà el segon gran partit espanyol.  Els primers passos ens poden donar una idea, però no és la definitiva.  Hi ha debat dins del PP, hi ha un Congrés Nacional al juny, hi ha encara molts moviments i moltes veus, cal veure quin sector té més pes, cal veure si s’arriba a un equilibri, cal veure la influència dels mitjans de comunicació i la pressió de la militància, etc. Ens manca molt per veure si el PP canvia i si aquest esperat canvi per molts fa possible una legislatura més tranquil·la. 

Articles veritablement profunds

 

 

Cada setmana tinc la temptació de recomanar-vos l’article que escriu Ángela Becerra a l’edició dels dimecres del diari ADN http://www.adn.es . Ho faig avui, dimecres, i perquè així serveixi per cada setmana. I és que Becerra no escriu un simple article d’opinió reflexionant sobre qualsevol tema, sinó que el seu objectiu és anar més enllà, aprofundir sobre la vida i parlar sobre el més íntim de l’ésser humà, d’allò que normalment no es parla però que en definitiva és la base del dia a dia i dóna sentit a la nostra existència i situació.  Avui us deixo amb l’enllaç a l’article d’aquest dimecres 9 d’abril:  http://www.adn.es/blog/angela_becerra/opinion/20080409/POS-0002-Eres-interesante.html

Davant d’una bona llei, cal responsabilitat política

Fa poc es va crear la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals http://www.ccma.cat , que substitueix la CCRTV amb una nova llei i amb un dels seus objectius principals basats en la recerca de la independència política.   Ara bé, si ja no fou massa independent políticament parlant l’elecció del president del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Albert Saéz, tampoc ho està essent la del  director general de la CCMA.  Abans no es van escollir els membres i el president del Consell de Govern, les disputes polítiques varen ser prou importants.  Malgrat tot, com a mínim era necessari un ampli consens.   Ara tornem-hi amb l’elecció del director general.  Ja es parla de “bloqueig partidista”, han sortit uns quants noms, tots ells “lligats” a algun partit polític segons a qui preguntis, sensació d’incertesa i descontentament relatiu dels professionals… En definitiva, ara s’està donant un nou espectacle de l’excessiva dependència política dels mitjans públics. Tot i això podem sentir-nos satisfets perquè la nova llei de la Corporació realment permet uns mitjans més independents dels que tenim ara (tenint en compte que TV3 i Catalunya Ràdio precisament es caracteritzen per ser uns dels mitjans de comunicació públics més independents, com a mínim, de l’Estat espanyol).  Ara bé, no ens hem de conformar, cal anar més enllà i intentar evitar espectacles perfectament evitables com el de l’elecció del director general.  Crec que la nova llei és bona, però potser ara caldria un comportament més responsable de tots els representants polítics.

 

Els mitjans de comunicació i l’educació

A vegades no li donem massa importància al paper que desenvolupen els mitjans de comunicacio al llarg de l’educació constant de la nostra societat.  Els mitjans de comunicació actuen com a veritable massa educativa i, per bé o per mal, són el referent de la gran majoria de la societat i els que fan de veritables guionistes i narradors del que passa al nostre entorn. Premsa, televisió, ràdio, Internet, no només expliquen, sinó que ens transmeten punts de vista, opinions, reflexions, entreteniment, vulgaritat, grandesa, exageració, minimització, etc.  Els ciutadans podem escollir, seleccionar, ser crítics, recolzar, rebutjar, aprendre, creure, no creure.  Ens educa la família, l’escola, l’entorn i els mitjans de comunicacio amb un pes cada cop més important.  Ja podem reivindicar el manteniment dels mitjans públics com a transmissors de “bona educació i cultura de qualitat”, perquè els mitjans privats cada cop seran més, amb més visió de negoci i menys de servei públic. No és que això sigui dolent; el mercat és lliure, però el que caldria ara és educar perquè les generacions presents i futures aprenguin a ser crítics davant la infinitat de mitjans que es troben al nostre abast, i d’aquesta manera puguin ser capaços de classificar i diferenciar el que és informació, opinió i entreteniment. És obvi el que afirmo, però no és amb el que ens trobem, ja que hi ha una enorme confusió general entre el que és informació, opinió i entreteniment.  Motiu: la intencionalitat buscada pels mateixos mitjans en aquest sentit i la manca d’esperit crític per desconeixement o ignorància, sobre els diversos temes, per part d’un destacat sector de la ciutadania.

Un premio a la libertad de expresión

Los Premios Ortega y Gasset de Periodismo cumplen 25 años.  La valentía del periodismo de investigación y la lucha en favor de la libertad de expresión, han sido los ingredientes protagonistas de los premiados de la edición del presente año.  Los Premios Ortega y Gasset los convoca anualmente el diario EL PAÍS.  Yo quiero destacar la ganadora en la categoría de Periodismo Digital: se trata del blog Generación Y, de la cubana Yaoni Sánchez.  Sánchez, periodista y autora del blog, ha sido capaz de saltarse con mucha delicadeza las limitaciones a la libertad de expresión en Cuba. Lo podéis comprobar:  http://www.desdecuba.com/generaciony   Un blog que desde hoy formará parte de mi lista de páginas personales visitadas regularmente.  (“Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y de expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión.”  Artículo 19 de la “Declaración Universal de los Derechos Humanos”)  (En la caricatura se encuentran representados el ya expresidente cubano Fidel Castro y el actual presidente chino Hu Jintao. Y el texto dice… Castro: “No se trata de censura”; Hu Jintao: “Solo del control de algunos elementos subversivos… como mucho”)

Indicis de l’aparició de la “Síndrome de la Moncloa” ?

La Síndrome de la Moncloa és el que en alguns cercles dels mitjans de comunicació es coneix com la prepotència dels “vencedors per segona vegada”, la sensació d’estar per sobre de tothom i poder-ho dirigir “tot” des del Palau de la Moncloa… una sensació que poden arribar a sentir els presidents del govern espanyol (i el seu grup parlamentari) quan aquest/s ha/n revalidat majoria per un segon mandat. Li va passar a Felipe González (1986) i també a José Maria Aznar (2000) i els primers dies i moviments d’aquesta nova legislatura sembla que ens portin cap a un mateix camí. Dos símptomes prou significatius: José Bono ha estat el primer President del Congrés elegit a la segona votació i tot indica que Zapatero també serà investit a la segona votació i per majoria simple. Sens dubte és un resultat de la incapacitat de poder o voler arribar a acords. Els socialistes diuen que “no volen estar lligats amb ningú ni establir pactes estables.” Doncs ja cal que vagin en compte, perquè no és un bon inici no ser capaç d’escollir un candidat a President del Congrés que com a mínim tingui el recolzament d’una gran majoria de la cambra (un càrrec que, per les seves funcions, hauria de ser escollit per consens). I no és bon començament que José Luis Rodríguez Zapatero no rebi més suport que el dels 169 diputats socialistes. Esperem que aquests no siguin símptomes de la prepotència que podem arribar a viure durant aquests quatre anys des del Partit Socialista Obrer Espanyol. Que toquin de peus a terra, perquè una actitud en aquest sentit pot ser fàcilment percebuda per una ciutadania que, malgrat sentir-se apartada del món polític, no deixaria passar una situació com la descrita i, a més a més, seria aprofitada per la resta de formacions polítiques (ho hem vist històricament al llarg d’algunes legislatures i eleccions generals des del restabliment de la democràcia.)

Prohibit creuar la via i prohibit fumar… i què ?

 

Estació d’Arc de Triomf de la ciutat de Barcelona.  18.50 h del 2 d’abril del 2008.  Esperant el tren direcció Caldes d’Estrac.  Segona vegada que estic a punt de presenciar un atropellament de tren perquè un inconscient intenta creuar la via per on no s’ha de fer.  He presenciat 2 “quasi atropellaments” en aquests darrers mesos, però gent creuant per on no s’ha de fer, doncs molta més.  Un altre tema.  Mateix escenari: estació d’Arc de Triomf. Qualsevol dia a qualsevol hora.  Individus fumant dins l’Estació (acció il·legal).  Ningú diu res, els no fumadors només miren de reüll (por, passivitat, indiferència?). Els vigilants desapareguts.  I jo em pregunto ¿La nova assignatura Educació per a la Ciutadania ensenya i insisteix per on s’ha de creuar la via i el per què de per on no s’ha de creuar? ¿Ensenya què significa el símbol que us adjunto amb aquest escrit?  I el que és més preocupant… ¿serveix realment d’alguna cosa ensenyar-ho a segons qui?

Un exemple més de televisió de qualitat

Si busquem, trobem televisió de qualitat.  El Canal 33 (22.05h) estrena avui un programa en el qual algunes personalitats catalanes, amb una edat avançada, hi tindran total protagonisme.  En un principi seran 13 personatges que passaran pel programa (S)avis, amb l’entrevista en profunditat com a característica principal.   Avui inaugura el programa Vicenç Ferrer i el seguiran Jordi Pujol, Fabian Estapé, Rosa Regàs, Josep Benet (va morir poc després de ser entrevistat), Federico Mayor Zaragoza, Moisès Broggi, Josep Maria Castellet, Jordi Sabater Pi, Neus Català, Vicente Aranda, Oriol Bohigas i Montserrat Carulla. Cada entrevista la durà a terme un periodista diferent: Núria Solé, Mònica Terribas, Albert Om, Ramon Pellicer, Manel Fuentes, Enric Calpena, Josep Cuní, Carolina Ferre, Emili Manzano, Manuel Campo Vidal, etc.  Més informació a http://www.tv3.cat/programa/11605  

Més diàleg, més política, menys crispació, menys teatre

  En aquesta fotografia de l’Agència EFE es pot veure com el nou portaveu socialista al Congrés, José Antonio Alonso, saluda afectuosament a la nova portaveu del Partit Popular, Soraya Saénz de Santamaría. És una imatge que la majoria de ciutadans agrairia que fos un senyal del que serà la legislatura que avui s’inicia amb la constitució de les noves Corts Generals espanyoles (Congrés dels Diputats http://www.congreso.es i Senat http://www.senado.es ). Més diàleg, més política, menys crispació, menys teatre.