Davant el dubte sobre el guanyador i el “usted miente”: MÉS DEBATS

Un debat de 90 minuts no pot aprofundir en tot allò que afecta realment al ciutadà, tot i l’intent dels candidats (per exemple, Mariano Rajoy “cantant” els preus actuals dels ous, del pa o de la llet).  90 minuts només dóna peu a deixar anar “frases estrella.”  Inici del debat:  la introducció de Mariano Rajoy no va ser massa afortunada i la imatge de primer pla de la seva cara tampoc afavoria les primeres paraules del candidat popular.  Una cara de nervis inicials podien provocar fàcilment no escoltar el discurs i fixar-te més amb els defectes i/o expressions de la seva cara, sobretot tenint en compte que estava mirant fixament a la càmera.   Amb la introducció de Zapatero va passar tot el contrari.  El candidat socialista va mostrar tranquil·litat i control de la càmera amb mirades desafiadores cap al seu contrincant.  I evidentment no cal dir que Zapatero té millor imatge que Rajoy.  Bé, comença el debat i tots els blocs s’inicien amb la paraula de Rajoy i es tanquen amb la de Zapatero.  Discursos que parlen de dues Espanyes completament diferents: la caòtica, en crisi i problemàtica i la positiva, la més unida que mai i amb solucions als problemes.  Zapatero va fer bé a l’hora de comparar els 4 anys de govern socialista amb els 8 anteriors del Partit Popular, però crec que va abusar massa d’aquest recurs, situació que va provocar que Rajoy contestés amb un contundent “no em parli del passat i parlem del present i del futur”, un missatge fàcilment receptiu pel ciutadà.  Quantes vegades diem “el passat, passat està, preocupem-nos del present amb una mirada cap al futur?”  Això sí, l’expressivitat del candidat socialista, malgrat deixar anar algunes frases un pèl buides de contingut, feia creïble i convincent tot allò que deia.  A més, intentava explicar i parlar de tots els temes referents a cada bloc, malgrat Rajoy potser només li parlava d’un, fet que donava la imatge “d’interès per a tot” de Zapatero i no “obsessió” per a un tema en concret (cas de Rajoy). Un exemple d’aquest cas és el fet que, dins del bloc Política exterior i seguretat, Mariano Rajoy va parlar quasi únicament d’ETA, i Zapatero va contestar parlant d’ETA, de la política exterior, de la cooperació internacional, etc.  Zapatero va començar relaxat, però se li anava notant massa la indignació i la ràbia davant d’un Mariano Rajoy tranquil i segur de sí mateix.  Rajoy, tot i la seva manca d’expressivitat, va utilitzar un llenguatge i un discurs proper al poble davant de “grans titulars” de Zapatero.   A més de discurs proper, intentava treure temes, amb una llarga exposició i arguments, com Immigració i ETA, girant cada cop sobre els mateixos perquè Zapatero, com ja he dit, contestava sobre el que se li preguntava però deixant anar altres temes d’interès.  Rajoy estava massa obsessionat amb ETA, la immigració, la “desigualtat” entre espanyols i les reformes dels estatuts, després de fer un bon discurs de proximitat al ciutadà; i Zapatero volia parlar d’aquests temes, però també d’altres, cosa que va utilitzar el candidat popular per retreure-li al president que no li contestava al que se li preguntava.  I jo afegiria que el que no volia parlar de més temes, precisament, era Rajoy.  Zapatero no només contestava al que se li preguntava, amb més o menys encert, sinó que afegia tot allò que Rajoy ni li feia cas. El president explicava amb contundència i claredat tot allò fet (repeteixo, massa èmfasi al govern del PP i massa comparació del període 1996-2004 amb el de 2004-2008 )  Podria estar parlant molt més del debat, analitzant arguments i contrarguments, però em pregunto sí és necessari fer aquest anàlisi després d’haver escoltat, per part dels dos candidats i unes quantes vegades, retreure’s l’un a l’altre: “usted miente.”  Davant d’un “usted miente”, recurs més fàcil per no aprofundir massa amb arguments, què hem d’analitzar?  Fins i tot es negaven, l’un a l’altre, l’autenticitat de les dades oficials que portaven i explicaven!  L’endemà del primer “gran debat”, tenim opinions per a tots els gustos:  ha guanyat Zapatero, ha guanyat Rajoy, hi ha hagut empat o ni una cosa ni l’altra.  Solució al “dubte sobre el guanyador” i al “usted miente”:   més debats per aprofundir molt i molt més en tots els temes possibles, per a donar veu a les altres opcions polítiques i, en definitiva i el més important, per acostar-se al ciutadà.  Amb tots els seus defectes, tenim un exemple: els nombrosos debats que es fan a Estats Units.