Aquest bloc tornarà a posar-se en marxa el proper 1 de setembre, AMB “MÉS” CALDES…
GRÀCIES i bon estiu!
19 Juny 2009
L’independentisme basc parla clar
15 Juny 2009
Sí, molta demagògia i hipocresia, i més.
30 Maig 2009
On són avui els socialistes disposats a preservar uns principis i un estil de fer per sobre i més enllà de la tàctica curtterminista dels seus actuals –i sobrepassats– dirigents? Segur que n’hi ha.
D’acord amb Juan-José López Burniol:
23 Maig 2009
I l’alarma continua des de fa temps…
14 Maig 2009
Bye Bye Ciutadans ?
La regeneració democràtica que propugnaven es va quedar en una defensa extremista de la llengua espanyola i del sentiment nacionalista espanyol, malgrat han intentat fer veure que la seva política no es centrava en aquests temes.
Les picabaralles internes i els fracassos electorals de les municipals de 2007 i les generals de 2008, han desinflat l’eufòria del partit després d’aconseguir 3 diputats a les eleccions catalanes de 2006.
L’aparició de la Unió, Progrés i Democràcia de Rosa Díez, i l’estratègia d’aquest nou partit de no acostar-se a Ciutadans, malgrat la proximitat ideològica, està deixant a la formació d’Albert Rivera en una situació difícil per a la supervivència.
I, per resumir, la coalició electoral de Ciutadans, de cara a les eleccions europees del 7 de juny vinent, ha fet esclatar el grup parlamentari a la cambra catalana. Antonio Robles deixarà l’escó després de l’estiu. José Domino deixarà Ciutadans però no l’escó, i Albert Rivera es queda més sol que mai.
Ciutadans, un partit autodefinit d’esquerra no nacionalista, es presenta a les europees juntament amb una formació política d’ultradreta, Libertas, la qual es presenta en altres països amb formacions també d’ultradreta.
4 Maig 2009
El futur
26 Abril 2009
Qüestió de cultura democràtica (i 2)
Rosa Aguilar (d’Izquierda Unida i fins ara alcaldessa de Córdoba) és la nova consellera d’Obres Públiques i Transports del govern de la Junta d’Andalusia (PSOE).
Incomprensió des d’IU i altres sectors. Cas similar al d’Ignasi Guardans:
http://mvergesros.wordpress.com/2009/04/13/questio-de-cultura-democratica/
19 Abril 2009
Siempre, lo contrario de lo que diga el otro. ¿Coherencia? ¿Responsabilidad? ¿Sentido común? …
13 Abril 2009
Qüestió de cultura democràtica
Que una Ministra de Cultura d’un govern monocolor socialista, vulgui fitxar un militant d’un partit diferent al PSOE, per tal que es faci càrrec de la direcció general de Cinematografia, hauria de ser símbol de normalitat democràtica o, més ben dit, de necessitat democràtica. La democràcia dels Estats Units pot tenir els defectes que se li vulguin trobar, però el fet de nomenar militants d’un partit diferent al governant, per a posar-los al capdavant d’importants responsabilitats, no és més que una demostració real de que el que interessa veritablement és el servei al ciutadà, i no l’interès partidista i l’electoralista, l’amiguisme i la xarxa d’influències de partit. N’aprendrem nosaltres algun dia? De moment, amb aquest darrer, i quasi únic, exemple observem clarament que no ha estat precisament un aprenentatge. Ignasi Guardans, http://www.ignasiguardans.cat , històric militant de Convergència Democràtica de Catalunya i actualment eurodiputat, està rebent per totes bandes, sobretot des de sectors de CiU, per haver acceptat el càrrec que li ha ofert la nova Ministra de Cultura.
INFORMACIÓ NOTICIA:
11 Abril 2009
¿No nos importa el modelo de sociedad?
Una mayoría ciudadana da el primer paso para que sea presidente uno de los líderes de los grandes partidos políticos españoles: PSOE y PP. Muchas veces hemos oído el argumento de que los dos partidos no se diferencian tanto el uno del otro. A lo mejor en parte es cierto e incluso en algunas políticas las coincidencias son idénticas. Ahora bien, el modelo de sociedad que proponen o defienden el uno y el otro, distan bastante. El progreso de la sociedad es distinto si gobierna uno o gobierna el otro. La actual crisis económica y las meteduras de pata de Zapatero y de su gobierno pueden provocar próximamente un cambio de mayorías, un cambio que no significaría una catástrofe como algunos auguran siempre que “se acerca” un gobierno del Partido Popular, pero sí que significaría un tímido cambio de concepción de la sociedad, de sus avances y prioridades. Y el PP no está solo, ya que también tímidamente empieza a recuperar la simpatía por parte del PNV y de CiU (partidos nacionalistas que también se dirigen hacia “donde les lleva el viento del interés partidista”). Por ejemplo, el PP, CiU y el PNV ya han anunciado que van a plantear, muy pronto, reformas laborales al margen del diálogo social entre el Gobierno (cada vez más solo en el Congreso), patronal y sindicatos. La alternativa se está formulando ya, con la más que segura no mayoría absoluta del PP a partir de las próximas elecciones (últimas encuestas ya le dan la victoria electoral). ¿Una conclusión? ¿nos da igual el modelo de sociedad y nos dejamos llevar por otros factores a la hora de decidirnos por votar una opción u otra? Hay un “voto volátil” creciente que, mal justificado por el falso centrismo que predica tanto PSOE como PP, siempre decide basándose en unos poco convincentes argumentos.
9 Abril 2009
Va signar el “Manifiesto por la lengua común” … Demostració de cultura?
Ángeles González-Sinde
nova Ministra de Cultura del Govern espanyol
6 Abril 2009
Què li passa al tripartit?
El PSC, ERC i ICV recolzen la petició d’un informe al CAC sobre el tractament informatiu de TV3 d’un cas concret!
4 Abril 2009
La COPE tornarà al sentit comú?
1 Abril 2009
Fe en l’ésser humà i generositat per a demostrar-ho
Vicente Ferrer – Català de l’any 2008
29 Març 2009
Catalunya, Estat independent: parlem-ne responsablement, i no únicament del sentiment identitari
Moltes vegades es descriu el debat sobre la independència de Catalunya com un tema de caràcter únicament identitari i que la majoria en parla amb manca d’informació, amb un discurs radical buit de contingut i amb un vocabulari “de lluita” i negatiu basant-se en el “en contra de.” Potser en part és cert que així és, i fins i tot els polítics hi han jugat un paper destacat en la configuració d’aquesta realitat. Però també és una realitat el fet que hi hagi persones i entitats de la societat civil catalana, pròximes o no a moviments polítics concrets, que treballin seriosament en la profunditat del tema de la independència de Catalunya. Un exemple recent el tenim amb la presentació d’un llibre d’un catedràtic d’Economia, Jacint Ros Hombravella (“Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya”) Resumidament, en aquest llibre s’afirma que, si Catalunya fos un estat independent, la seva economia no només resistiria la separació de l’Estat espanyol, sinó que després d’un període d’adaptació es produiria un desenvolupament creixent de l’economia. És evident que és una posició d’un catedràtic d’Economia, però una posició seriosa, estudiada, treballada. Un procés d’independència està condicionat a la situació política i al marc jurídic i constitucional, però pensar en el després és primordial. Ja fa temps que s’intenta donar més importància a respostes profundes sobre una hipotètica Catalunya independent i no només respostes al “catalanisme identitari.” Darrerament comencen a aparèixer llibres, estudis i documents en aquest sentit. No és qüestió de sentir-se a favor o en contra de la independència, simplement “perquè sí.” Calen arguments, i cada vegada en tenim més, per a poder respondre en conseqüència. I després de passar del simple fet identitari a l’argumentació sòlida, també cal parlar de la realitat de que un procés d’independència seriós i responsable hauria d’iniciar-se des d’una posició transversal, no partidista. Notícies com la de que un històric dirigent i ex senador del PSC recolzi el dret a decidir o com la de que un regidor del PP presenti una moció a favor de la celebració d’un referèndum sobre la independència, en realitat no són casos concrets i residuals que hem de passar per alt. Per això parlo d’aquesta necessària transversalitat. Bé, ens seguirem informant sobre el tema, per així ser capaços de donar respostes amb arguments consistents.
25 Març 2009
La política democrática o es moral o no será
Artículo de Gregorio Peces-Barba: http://www.elpais.com/articulo/opinion/valor/politica/democratica/elpepuopi/20090325elpepiopi_4/Tes
22 Març 2009
Les crisis econòmiques “canvien” governs: Artur Mas i Mariano Rajoy, presidents?
Llegeixo avui a El Periódico de Catalunya els resultats d’una enquesta en la qual, per primera vegada des de la creació del primer tripartit, la fórmula PSC-ERC-ICV perdria la majoria parlamentària si ara mateix es celebressin eleccions al Parlament de Catalunya. Convergència i Unió tornaria a guanyar les eleccions, com ha fet sempre, però aquesta vegada podria formar govern amb diferents fórmules possibles. És evident que la crisi econòmica i les negociacions sobre el finançament autonòmic estan passant factura al Govern català. I no dic res de nou si afirmo que les crisis econòmiques canvien governs. Històricament ha estat així i ara no serà una excepció. El tripartit català es troba a la corda fluixa per aquests motius, però també pels desacords interns entre les tres formacions polítiques, la manca de lideratge i el distanciament preocupantment creixent entre política i ciutadania, realitats cada vegada més visibles i palpables per part dels electors. L’escenari de tres petits governs dins d’un gran govern (manca cultura de governs de coalició) no és el millor per a transmetre confiança a la ciutadania. (Enllaç resultats enquesta: http://www.elperiodico.com/EDICION/ED090322/CAT/CARP01/PDF/g034dR01.PDF) I si ens referim a l’estimació de vot d’unes eleccions generals espanyoles, les darreres dades també apunten a una reducció de la distància entre PSOE i PP que, davant la situació de crisi i de la soledat de la majoria simple del PSOE al Congrés, podria acabar amb el que fins no fa massa semblava pràcticament impossible: veure Mariano Rajoy president del Govern espanyol. (Enllaç: http://www.cadenaser.com/espana/articulo/psoe-pp-aparecen-igualados-intencion/csrcsrpor/20080616csrcsrnac_1/Tes Enllaç: http://www.larazon.es/noticia/el-psoe-pierde-cinco-votaciones-tras-el-efecto-1-m) Ara bé, preocupant és el creixement del vot en blanc i de l’abstenció, però d’aquest tema ja en parlarem més endavant.
19 Març 2009
Discutint de la Divina Comèdia amb Dante
Un interessant quadre que està tenint èxit a Internet: http://www.elmundo.es/especiales/2009/03/comunicacion/cuadro/cuadro.html
16 Març 2009
La última campaña de la Conferencia Episcopal Española contra el aborto (una cosa es estar en contra, pero la otra…)
15 Març 2009
La banalitat del mal i la responsabilitat col.lectiva / La banalidad del mal y la responsabilidad colectiva
Article de Juan-José López Burniol:
Artículo de Juan-José López Burniol:
14 Març 2009
Reivindicando regeneración democrática pero, ante todo, en defensa de la política
Hoy he consultado los resultados del informe sobre el índice de satisfacción política que ha elaborado y presentado el Centro de Estudios de Opinión (CEO) de la Generalitat: http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_60330821_1.pdf A pesar de estar por los suelos la satisfacción ciudadana, lo responsable ahora mismo es seguir en defensa de la política. Bernard Crick, teórico político, definió la política como la forma o las formas de conciliar intereses divergentes en el seno de un país plural (todos los países son plurales). El objetivo es buscar con astucia, tolerancia, prudencia y flexibilidad, maneras para llegar a acuerdos sobre diferentes temas, desde diferentes intereses que están en pugna, en un país que es heterogéneo y tiene variedad de visiones. El consenso es muy reclamado y muchas veces parece necesario, pero Crick rechaza el consenso como un componente de la política, ya que afirma que únicamente en el autoritarismo y en el totalitarismo puede haber un consenso total y estable (todo lo que diga el dictador es aceptado). El teórico político británico defiende que el consenso es la política en si misma. Hacer política es estar buscando puntos en común para llegar a acuerdos inestables, pero eficientes, indefinida e ilimitadamente. Inestables por la diversidad de los intereses que están en lucha dentro de una variedad multicolor que compone un estado. La política no es un mal necesario, es un bien realista, con sus virtudes y defectos. Hay políticos corruptos, malos políticos, muchos intereses económicos, injusticias, mala gestión… pero la política no debe ser despreciada. Precisamente son los enemigos de la política, o quienes se benefician de su devaluación y desprecio, los que no ven con buenos ojos la participación del pueblo, de forma democrática, a través de los diferentes sistemas políticos existentes. La urgencia en la actualidad es reivindicar el valor moral de la política, no podemos prescindir de la política, no debemos dar argumentos a los contrarios a la política ni ensanchar la bolsa de insatisfechos con el sistema. La principal responsabilidad es de la actual clase política y sus actitudes, y también de los medios de comunicación. Pero, sin duda, también es necesaria la predisposición a la comprensión por parte de la multitud de agentes que forman parte de la sociedad. ¿Será posible algún día? Debe ser posible.
12 Març 2009
Pressupostos participatius, un exemple d’inversió en innovació democràtica
Democràcia: “govern del poble”
Forma de Govern en la qual el poder de la presa
de decisió resideix en la ciutadania.
Dilluns passat, 9 de març, es va dur a terme un Ple extraordinari de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac, amb l’objectiu principal d’aprovar el pressupost 2009. Segurament molta feina prèvia, però interna, del Govern Municipal, i poc menys de dues hores de debat al Plenari. Majoria de CiU, pressupost aprovat. Ara ens explicaran molt detalladament aquest pressupost 2009, amb xifres i previsió d’actuacions, segurament en un proper número del butlletí d’informació Portada, a tot color, amb gràfics i altres complements visuals atractius, fins i tot impactants. I qui sap si potser també ens ho explicaran en una altra sessió informativa presentada per l’alcalde, el Sr. Arnó, a la Sala Cultural, qualsevol dissabte a la tarda. CiU ens dirà que és el millor pressupost que es podia presentar. El PSC dirà el contrari. Es creuaran moltes xifres i declaracions, mentre els ciutadans caldencs ens ho mirem de ben lluny, com si res anés amb nosaltres (quan en realitat es tracta d’un tema cabdal). Bé, doncs avui llegeixo que s’ha implantat un nou sistema de pagament de la zona blava, via telèfon mòbil. Es tracta, segons diuen, d’un innovador i pioner sistema a tota Espanya. Innovació tecnològica, perfecte, molt bé, felicitats, també una noticia de “fotos” i “imatges positives”, però… i la inversió en innovació democràtica on és? Està molt bé presumir de transparència, informació detallada, d’un Altre Caldes És Possible! (el de la foto a tot color?), però la participació ciutadana la qual reivindicaven durant anys i anys i també en la darrera campanya electoral, on és? I no em refereixo a la participació ciutadana d’aparador, sinó a l’autèntica participació ciutadana, com per exemple la que ja tenen posada en marxa molts municipis catalans: els pressupostos participats. Els pressupostos són la base del desenvolupament de l’activitat municipal i, per tant, amb un sistema raonable, equilibrat, eficient, ben dirigit, però també ben escoltat i deixant-se assessorar, es pot demostrar un bon i necessari exemple d’apropament real a la ciutadania i de regeneració democràtica. Els pressupostos participatius són mecanismes que permeten que els ciutadans, ja sigui individualment o a través d’entitats, decideixin de manera directa a què es destinen els diners públics. Fins i tot en alguns casos com es recullen els diners. Aprofundir en democràcia vol dir atorgar més poder a la ciutadania i per tant, ja n’hi ha prou d’anar a votar cada quatre anys i que després cadascú faci el que li convingui, no complint ni tan sols amb el que s’ha promès durant les cada vegada més desprestigiades campanyes electorals. Els pressupostos participatius són un invent recent. L’experiència més coneguda és la de Porto Alegre, convertint-se així en un símbol de la nova democràcia. A Catalunya s’han desenvolupat experiències actualment consolidades, com a El Figaró-Montmany, Santa Cristina d’Aro, Callús, Sabadell o Cardedeu. Repeteixo, i la inversió en innovació democràtica? I tant que preocupa el diner, això només implica voluntat política i temps.
Informació sobre pressupostos participatius: http://www.elscalersoncalen.org
10 Març 2009
L’etern debat sobre el finançament dels partits polítics a Espanya
Interessant breu reportatge sobre el finançament dels partits polítics a Espanya:
7 Març 2009
200.000 + 150.000 = 350.000 ¿Hablamos?
El próximo presidente del Gobierno vasco se llama Patxi López, secretario general del Partido Socialista de Euskadi-Euskadiko Ezkerra (PSE-EE-PSOE). Con toda seguridad, al apoyo que los 25 diputados electos del PSE ofrecerá a López, se sumará también el de los 13 diputados del Partido Popular vasco (PP). Las dos fuerzas políticas llegan a la mayoría absoluta del Parlamento vasco (38 diputados sobre un total de 75). Desde el sector nacionalista vasco (y no vasco) se empieza a escuchar un vocabulario y un tono que no favorecen para nada al sistema democrático vigente y a su correcto funcionamiento, así como a su necesaria revisión en la “excepcional” Euskadi. Después de palabras como “golpe institucional”, “agresión política”, “provocación a los ciudadanos vascos”, etc., aumentan las voces que critican las pasadas elecciones autonómicas vascas por no ser democráticas, por dejar sin derecho a voto a muchos ciudadanos, por prohibir presentarse a las elecciones a una formación política con una ideología determinada. Por favor, tendríamos que ser un poco más rigurosos y ceñirnos a la realidad. Existe una Ley de Partidos Políticos, que guste o no, se encuentra vigente. Incluso se puede dudar sobre los criterios utilizados para su aplicación y/o pueden no gustar. De acuerdo, unos 150.000 vascos votaron al último partido abertzale que se presentó en las elecciones de 2005 (Partido Comunista de las Tierras Vascas), ahora ilegalizado, igual que posteriormente se ha ilegalizado a Acción Nacionalista Vasca, Democracia 3 Millones y Askatasuna… 150.000 ciudadanos… unos 100.000 votos nulos en las del pasado domingo (aunque si hablamos de ideología, ARALAR también es una fuerza de la izquierda abertzale y se presentó, sacando, por cierto, excelentes resultados). Seguimos. 150.000 vascos que viven en el País Vasco “se les ha negado el derecho a votar” según muchas de las últimas declaraciones. Y se recorre a esta excusa por explicar el resultado electoral y la “injusta” mayoría “españolista”. Pues bien, estando de acuerdo o no con dicha situación, ¿Alguien sabe cuántos vascos no han podio votar en las pasadas elecciones por encontrarse fuera de Euskadi? ¿Alguien sabe cuantos vascos han tenido que marcharse a la fuerza de su país? ¿Alguien conoce el motivo de la marcha? Según un estudio reciente, unos 200.000 vascos han tenido que renunciar a seguir viviendo en su tierra de origen por la situación que todos conocemos. 200.000 vascos que también se les ha negado el voto. 200.000+150.000 = 350.000. ¿Hablamos?
5 Març 2009
Fa massa temps que dura i ningú hi posa solució! Voluntat? = 0
Campanya en contra
de l’estat del tram final de la Riera de Caldes. M’hi afegeixo.
4 Març 2009
Per sort ha arribat la crisi
Article de Juli Capella:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=592155&idseccio_PK=1006&h=
2 Març 2009
Al PNB: “la Lehendakaritza s’elegeix al Parlament basc mitjançant la voluntat majoritària de la ciutadania”
Una vegada més cal recordar que acabem de “viure” unes eleccions legislatives a Euskadi, també a Galícia, amb un sistema parlamentari que té unes regles molt clares d’elecció de parlament, de president i de govern. I dic “cal recordar”, perquè una part de la mateixa classe política, per pur interès partidista, ja s’encarrega sovint de no recordar-ho massa. Un exemple: El Partit Nacionalista Basc (PNB) ha aconseguit més vots i més diputats que qualsevol altra força política a les eleccions al Parlament d’Euskadi. Malgrat això, des del PNB ja veuen que serà “complicat” formar govern tenint la iniciativa ells. Podrà ser investit lehendakari (president basc), i podrà formar govern, aquell que sigui capaç d’aconseguir la majoria al Parlament basc. Els ciutadans bascos han votat llistes electorals a cadascuna de les tres circumscripcions que configuren la Comunitat Autònoma Basca. Els 75 diputats electes són els que ara tenen la missió d’escollir president i després el president formarà govern. Per tant, no està escrit enlloc que el guanyador, en vots i escons, d’unes eleccions legislatives ha de ser qui ocupi la Lehendakaritza (presidència basca) i qui formi govern (A Catalunya en tenim un clar exemple). Aquestes eren unes eleccions legislatives, no presidencials. Per tant, ara mateix la representació ciudadana la tenen els 75 nous diputats del Parlament. I per tant, cap majoria parlamentària pot ser titllada d’ “agressió política”, tal i com ha dit el president del PNB a Biscaia, referint-se clarament a un possible pacte de la majoria que tenen Partit Socialista d’Euskadi (PSE-EE-PSOE), Partit Popular basc (PP) i Unió, Progrés i Democràcia (UPYD). Aquesta majoria pot agradar o no, es pot creure que és per simplement treure al PNB del govern o no, es pot creure que veritablement és per iniciar una nova etapa amb una manera diferent de fer política o no… però el que cal tenir clar és que, si es fa realitat aquest “nou tripartit”, serà una situació tan legitima com qualsevol altra que sorgeixi de la voluntat ciutadana mitjançant els 75 diputats escollits en unes eleccions legislatives. (Més informació sobre els resultats electorals a Euskadi:http://www.elpais.com/especial/elecciones-vascas )
27 Febrer 2009
Una necessitat bàsica, perquè cal millorar la democràcia: restablim els ponts entre ciutadania i política
Estic convençut que alguns voldrien que el debat seguís adormit, però la Llei Electoral Catalana no pot esperar més. L’aprovació d’aquesta llei seria un exemple de regeneració democràtica portat a la pràctica i un exemple del llarg llistat de política innovadora i propera al ciutadà que també s’hauria de fer realitat en aquest país durant els propers anys. Ciutadans pel Canvi pren la iniciativa. La veu dels Ciutadans haurà de ser escoltada. Jo m’hi apunto: http://www.lleielectoral.cat
26 Febrer 2009
…
La nebulosa planetaria Helix, conocida como el “Ojo de Dios”, fue captada desde el observatorio de La Silla (Chile). FOTO: Agencia EFE-LA VANGUARDIA
24 Febrer 2009
Consensos: sistema educatiu; investigació, desenvolupament i innovació; Administració pública; mercat de treball
Francisco Longo a EL PERIÓDICO: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=589785&idseccio_PK=1006
20 Febrer 2009
I la responsabilitat ?
Article d’Antoni Bassas a El Periódico: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=588667&idseccio_PK=1006
19 Febrer 2009
El debat sobre els debats = estancats en qualitat democràtica
El Partit Popular (PPG) guanyarà a Galícia el dia 1 de març. Ho va fer a les darreres eleccions autonòmiques per un ampli marge i només per un escó no va aconseguir la majoria absoluta que hagués permès, al partit conservador, mantenir-se al govern. Però el pacte de la majoria entre el Partit Socialista de Galícia (PSG-PSOE) i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) va fer possible desbancar al PPG del Govern. Ara, amb un nou candidat després de la retirada de Manuel Fraga, amb el recolzament d’una àmplia majoria social, davant un govern bipartit amb els seus problemes lògics de “convivència”, davant el context socio-econòmic actual… el partit conservador tira per terra les possibilitats que encara tenia per a recuperar el Govern de Galícia. Alberto Núñez Feijóo i el PP gallec han dit NO al debat que, per altra banda, crec que hauria de ser obligatori en una democràcia avançada i en la qual el dret a la informació dels ciutadans ha de ser respectat. La Ràdio Televisió de Galícia (RTVG) ha comunicat que el debat previst, entre els tres partits amb representació parlamentària, es cancel·la. El PPG va posar una condició per a acceptar: només aniria a aquest debat a tres si es programaven tres trobades bilaterals més entre els candidats a la presidència de PP, PSOE i BNG. És respectable la petició dels populars, però el “no” a aquests debats bilaterals no havia de ser contestada amb una negativa “al debat” i al dret a la informació ciutadana. En definitiva, tornem amb el tema del debat sobre els debats. Galícia decidirà sense debat, però la democràcia perd una oportunitat més de créixer en qualitat.
16 Febrer 2009
El Maresme, la Nacional 2, Caldes d’Estrac i el viaducte
Noticia El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=587452&idseccio_PK=1022
14 Febrer 2009
No interesa a los partidos políticos, pero sí a la democracia y a l@s ciudadan@s
Me estoy refiriendo al asunto de las listas electorales abiertas, una variante del sistema electoral de representación proporcional. El objetivo sería no elegir a una lista de representantes confeccionado por un partido como es el caso de las listas cerradas, sino elegir a los representantes mismos. Se denominan listas abiertas a cualquiera de las variedades de representación proporcional donde los votantes tienen algún tipo de influencia en el orden en que son elegidos los candidatos de un partido. Al lado contrario, pues, tenemos a las ya conocidas listas cerradas, en las que una minoría de los miembros del partido tiene capacidad para determinar dicho orden, y el resto de los votantes no tienen capacidad para modificarlo. Es verdad que existen diferentes sistemas de listas abiertas, cada uno de los cuales otorga una mayor o menor capacidad al votante. En definitiva, se reivindica la independencia, relativa o parcialmente, de los distintos candidatos a la jerarquía del partido, fomentando la crítica constructiva y la autonomía de las ideas. Se fomenta que los políticos se acerquen a la ciudadanía y a sus problemas reales, ampliando los márgenes de la democracia. Las listas abiertas, en definitiva, empezando por el ámbito municipal, sería un gran ejemplo de auténtica regeneración de la propia democracia, dándole mayor sentido al mismo concepto, haciéndola más participativa, más relacionada con los principios y las ideas y menos con los eslóganes fáciles o frases hechas. Podemos añadir, además, que se favorece la deliberación sincera y realista de propuestas, las cuales cobran un importante protagonismo, independientemente del partido que las plantea.
*Fa un any vaig escriure el següent article al meu bloc, sota el títol “Afortunadament acabarem anant cap a les llistes obertes”: http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/212718
13 Febrer 2009
No juguem amb foc
És cert que els darrers casos de corrupció al voltant del Partit Popular són vergonyosos, penosos, ridículs i decepcionen, molt, a aquells que creiem en la política i la necessitat d’aquesta. També és cert que el PP no té l’exclusivitat en aquests “afers”. El que provoca encara més vergonya és com la resta de partits polítics fan un ús partidista barroer, tal i com, per cert, va fer el PP temps enrere. El que fa més vergonya encara és la manca total d’ètica del Ministre de Justícia espanyol i del jutge Garzón, anant a caçar junts. El que fa més vergonya encara és que la situació desemboqui en un “tots contra tots” i no a lluitar amb força contra aquesta lacra que històricament ha tingut la política. La corrupció, malauradament, estem condemnats a “patir-la”, però es pot reaccionar diferent. Primer denunciar, després lluitar en un dels pocs temes en els quals no hi hauria d’haver debat polític. Com sempre, però, no hi ha voluntat i ens manca molta cultura democràtica. No vull ser alarmista, però aquest escenari és el que pot arribar a provocar el creixement de les formacions polítiques extremistes al nostre país, davant d’un poble cada vegada més cansat dels mateixos discursos, promeses, corrupcions i excessos. I ara cal afegir-hi “una crisi.” Anem amb compte. Comentari que em va fer un taxista de Barcelona fa uns dies: “¿Usted vivió con Franco? ¿No, verdad? Pues mire, yo abrí una botella de cava cuando murió Franco. Ahora, si despertara, abriría 5 botellas. Esto no es una democracia ni es nada” Inicialment no li vaig donar massa importància a aquestes paraules, suposo que per qui me les estava transmetent (acostumem a prejutjar massa). Però paraules com aquestes donen peu a pensar molt, perquè el poble no som tu que em llegeixes i jo que escric. El poble és molt més. No dic que tothom pensi com el taxista, però podem trobar reaccions de molta gent que s’apropen a aquest discurs. Si us plau, simplement (és simple?), no ajudem a fer créixer la decepció, el descontentament, el desengany, la manca de confiança, la passivitat política, el menyspreu cap als polítics… No juguem amb foc.
8 Febrer 2009
No hi haurà prohibició!
Fotografia de l’ASTHAROTH,
el Drac de la Colla de Diables d’Estrac,
el dia del Correfoc
d’una de les Festes Majors d’Estiu de Caldes.
Noticia sobre el tema: : http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/53277/berga/reivindica/la/cultura/foc/acte/multitudinari.html
7 Febrer 2009
MOLTES GRÀCIES. ENDAVANT!
Moltes gràcies per la resposta, que he sentit de ben a prop, a l’escrit: http://mvergesros.wordpress.com/2009/01/30/si-nosaltres-podem/ Gràcies per les respostes en forma de comentari al mateix article, o bé per mitjà de missatges personals, de trucades, en forma de contacte directe al carrer, etc. Moltes gràcies, perquè aquesta és una reacció inicial molt benvinguda per a la possibilitat de fer realitat allò que, fins ara, només ho podíem trobar en el pensament individual d’algunes, moltes, de les persones que formem part de la societat caldenca. Ha arribat, doncs, el moment “d’iniciar” aquesta realitat. L’objectiu que volem i busquem serà possible gràcies a la voluntat de molts, també gràcies a la teva. Jo tinc clar que hi puc posar el cor, però necessito, cal que hi sumi, el batec de cadascuna de les persones que estiguin disposades a unir esforços des de qualsevol àmbit, manera o posició. Només em resta dir, de nou, MOLTES GRÀCIES i, sens dubte, FINS BEN AVIAT.
Salut!
Marc
4 Febrer 2009
Quina participació?
Segona part de la reflexió al voltant de la participació,
escrita per en Juli Capella:
(i el que vaig “penjar” la setmana passada: http://mvergesros.wordpress.com/2009/01/28/democracia-participacio/ )
2 Febrer 2009
Working On A Dream / Treballant en un somni
Clica sobre el següent enllaç i veuràs el vídeo:
30 Gener 2009
Sí, nosaltres podem!
El 2007 vaig formar part de la candidatura del PSC de Caldes d’Estrac, ocupant el 6è lloc de la llista. Els resultats electorals de les eleccions municipals van donar 5 regidors al Partit Socialista, posant fi a 16 anys d’aquest partit al govern, fent-lo passar a l’oposició. Ara ha dimitit el número 1, en Josep Maria Freixas. Per responsabilitat, per coherència, per necessitat, per qui m’ha recolzat i em recolza, pels votants del PSC a les darreres municipals, per peticions diverses i, en definitiva, per tota aquella persona que vulgui “saber”, em permeto la suficient llibertat com per a explicar-vos breument el motiu de la meva renúncia a ocupar el càrrec de regidor, després de la dimissió d’en Josep Maria Freixas.
Definitivament he comprovat que la manera d’entendre l’acció política, el concepte de servei públic, la gestió després d’un resultat electoral advers, l’actitud i la relació i comunicació amb la ciutadania, es troba a molta distància entre el que jo penso com ha de ser i el que realment practica el meu, fins ara, entorn polític. No passa res. Són molts anys de relació, de convivència, però al final confirmant diferències. La bona relació seguirà, segur, però serà una relació diferent. S’ha intentat que l’equilibri perduri, però arriba un moment que és impossible mantenir una situació en la que es detecten diferències difícils d’equilibrar.
Des del meu punt de vista l’objectiu havia de ser una combinació de la continuïtat d’un projecte de poble, millorable, i un “canvi” (en alguns casos profund), un canvi d’actituds, de maneres de fer. El que tenia clar és que la meva incorporació, com a independent, a la candidatura del PSC no canviaria la meva manera de ser, de pensar, de creure, d’actuar. El meu compromís amb Caldes era, és i serà, fer realitat tot allò en el que sempre he cregut que fa progressar un poble: feina, feina i feina amb diàleg, responsabilitat, humilitat, transparència, participació, cohesió i comunicació, sense rancúnies, sense partidismes, lluny del protagonisme personal, lluny dels interessos particulars, lluny de discussions sense sentit i d’actituds que desprestigien la política. Donar-li sentit positiu al concepte “política municipal”, i acabar d’una vegada per totes amb la “guerra de bàndols.”
Ja ho vaig manifestar fa temps, i és que després de les eleccions del 2007 veníem d’una etapa força crispada que van anar retroalimentant els uns i els altres. Molts ciutadans no ho hem entès mai i des de la nostra humil posició sempre hem intentat que les coses no fossin així. Cal seguir per aquest camí i, amb la voluntat de molts, serà possible veure i viure bons resultats. Caldes el fem tots i si algú no s’ho pot arribar a creure, hauria fer un esforç i creure-s’ho, perquè si no es té una idea clara sobre el fet que Caldes el tirarem endavant units, amb discrepàncies incloses, no anem bé. De discrepàncies n’hi ha hagut de profundes, però a vegades hem arribat a extrems que a ningú han agradat i que, a més, s’haguessin pogut evitar, segur.
“Entesa” és el que ens cal, més cultura política del consens o, com a mínim, més diàleg amb educació i respecte. “Entesa” no significa estar al 100% d’acord en tot, ja que cadascú ha de tenir el seu paper. “Entesa” ha de significar actuar per construir, actuar per sumar, actuar per millorar, actuar per controlar, actuar per unir, actuar per fer de Caldes un poble cada vegada millor.
No parlo d’una utopia. Manca voluntat i treballar pel canvi. Temps al temps. I tampoc dic res de nou, ja que només cal veure exemples d’altres pobles i ciutats. Al cap i a la fi, Caldes s’ho mereix, i els seus habitants també. I allò que es diu que “hi ha més coses que ens uneixen que no pas ens separen”, ha de ser o serà palpable per a tothom.
Avui estem vivint un debat entre un Caldes A i un Caldes B, quan en un poble de poc menys de 3.000 habitants només hauríem d’estar parlant de CALDES, sense A ni B, i a partir d’aquí debatre, discutir, reflexionar, acordar, discrepar des del respecte. Estem vivint un espectacle, lamentable, en el que uns governen quan portaven 16 anys amb “ganes de poder” i els altres es troben a l’oposició després de 16 anys de “poder.” Aquesta situació marca molt i és el fil conductor, també lamentablement, de la política local. “Uns” diran que és culpa dels “altres.” I el problema és aquest, que es parla “dels uns” i “dels altres.” I això no és cert i cada vegada més la majoria està veient, estem veient, que és culpa de tots. De tots. A vegades vivim situacions o moments surrealistes. Es parla poc de CALDES i molt, massa, d’uns i d’altres.
En definitiva, la política local caldenca s’està convertint en el símbol del descontentament envers la política i això no ens ho podem permetre.
Tot això que he descrit, que es podria ampliar molt més, potser no tindria massa sentit si fos el pensament d’una sola persona. I és més, el simple pensament, sol, aïllat de context, tampoc tindria sentit. Tenim dos claus: Caldes i persones. Creure en Caldes i la seva gent, i persones que de moment veuen o veiem un escenari polític local que cal injectar-li una bona dosi de positivisme, de realisme, d’humanisme… Ara caldrà actuar. Sens dubte, precisament perquè el compromís personal no el vull deixar arraconat, no el puc deixar arraconat, el meu treball per Caldes vull que vagi a més, i anirà a més amb tota aquella persona que cregui que Caldes és i ha de ser Caldes, ni amb una A ni amb una B (sí amb un +) , amb tota aquella persona que vulgui regenerar democràticament la política municipal des del respecte i des d’un moviment cívic-social compromès i convençut de voler donar un “nou significat”, un “canvi”, de la visió de la política municipal que percep la ciutadania.
Com es pot comprovar, el resum dels “meus motius” s’han convertit d’alguna manera en la transmissió d’alguns pensaments relacionats també amb la meva decisió. I també es pot comprovar que la descripció dels motius ha estat molt genèrica i és que crec que no cal entrar en detalls, per respecte a tothom, sobretot per respecte als companys regidors socialistes de l’Ajuntament, a qui desitjo, malgrat tot, el millor, bona feina i sort.
Ens seguim llegint per aquí, i veient, parlant i escoltant pels carrers de Caldes.
Salut i gràcies, sobretot gràcies per la comprensió i pels recolzaments rebuts.
*Si vols contactar directament amb mi, no dubtis: mverges@hotmail.com
29 Gener 2009
EpC
La discussió sobre l’àmbit de l’educació, en aquest país, comença a ser malaltissa i a vegades fins i tot surrealista. I un tema recorrent i d’actualitat ha estat el de l’assignatura Educació per a la Ciutadania (EpC). Si pot estar d’acord o no, l’aprovació de la seva inclusió al currículum escolar s’hagués hagut de portar amb més bona tàctica i amb més consens, és cert. Què ha passat? El que passa moltes vegades. S’ha fet de pressa, malament i el resultat el tenim amb una sentència del Tribunal Suprem rebutjant la possibilitat d’invocar l’objecció de consciència contra la nova matèria que s’estudia a secundària (i segons les previsions, properament s’estudiarà a finals de primària). Objecció de consciència! Però per altra banda ningú mai s’ha plantejat invocar l’objecció de consciència per a assignatures com història o ciències de la naturalesa, oi? (potser alguns hi trobarien o trobaríem arguments per invocar l’objecció). Ara s’està discutint sobre una assignatura concreta, el que explica i deixa d’explicar, com ho explica, la visió que es transmet a l’alumnat segons el professor que imparteix la matèria, es calcula el grau d’adoctrinament… Però ningú mai s’ha preguntat que amb l’assignatura d’Història pot passar el mateix? Adoctrinament? Doncs potser sí existeix una petita dosi d’adoctrinament, com dic, segons el professor i… el llibre! Perquè un dels problemes de fons d’aquesta assignatura, més que la seva “existència”, és que trobem llibres amb continguts molt diferents els uns dels altres, segons l’editorial. Exemples. La família: és una denominació exclusiva per a heterosexuals, segons l’editorial Casals. Algaida en recull set tipus i els col·loca en el mateix nivell. Homosexualitat: Octaedro dedica tres capítols a estudiar aquesta realitat social i afectiva. Akal equipara la seva persecució a la de jueus i comunistes. SM demana respecte i comprensió per a ells. Sexe i avortament: Textos conservadors lliguen el sexe a la procreació i a l’amor. Per Octaedro també és una forma de canalitzar el plaer. Laberinto diferencia sexualitat i sexe. Pel que fa a l’avortament, Casals el defineix com un “homicidi i un acte greument immoral”. La resta a penes l’esmenten o el consideren el fracàs de l’educació sexual. Religió: Casals veu la aconfessionalitat de l’Estat com una prohibició de la religió en la vida pública. Laberinto alerta de sectarismes actuals com el clericalisme i el nacionalisme. - Font: El Periódico de Catalunya 29/01/2009 - Bé, busqueu exemples amb assignatures com la d’Història… us podeu sorprendre. Se’m passa pel cap una pregunta, la qual em repeteixo molt després de reflexionar a partir d’exemples com el que acabo de descriure: Què estem fent en educació?
26 Gener 2009
¿LA VANGUARDIA se pasa al sensacionalismo?
El titular “de la vergüenza” – LA VANGUARDIA 26/01/2009 -
24 Gener 2009
Cal una explicació
Aquest dilluns tindrà lloc una nova sessió ordinària del Ple Municipal de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. Voldria destacar el punt 9 de l’Ordre del Dia: “Donar compte de la renúncia dels Regidors del Grup Municipal del PSC-PM., Josep Maria Freixas Molist i Marc Vergés i Ros.” Podria passar per alt l’explicació del motiu de la meva renúncia i que, com ha passat altres vegades, tot plegat quedi difuminat en res i els dubtes aflorin entre alguns dels nostres convilatans. Sense ànim d’ofendre a ningú ni d’anar en contra de ningú, per responsabilitat i perquè sempre arriba un moment que cal deixar les coses clares, després del Ple de dilluns us transmetré molt breument el motiu de la meva decisió, difícil però coherent amb el que he pensat sempre. Molts de vosaltres ja sabeu el motiu, però cal deixar-lo clar i per escrit perquè no hi hagi cap tipus de confusió, ni rumor sense sentit, ni especulacions. Us deixo amb l’enllaç a la informació sobre el Ple Municipal del 26 de gener: http://caldes.portada.cat/noticia/246961 que, si res no canvia, serà transmès com sempre a partir de les 8 del vespre per Caldetes Ràdio (92,3FM).
22 Gener 2009
Anem per bon camí cap al que semblava una utopia…
Un altre important pas, i per unanimitat, que no és l’habitual: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3403639
16 Gener 2009
Cal una imatge més clara de la unió de la força municipal de Catalunya
Hi ha un petit país, és casa nostra, es diu Catalunya. Té més de 7 milions d’habitants, 4 províncies, 41 comarques i quasi 950 municipis. La força municipal de Catalunya és primordial i prou destacada com per a dedicar-hi esforços i temps. Per què? Perquè l’objectiu d’oferir un millor i proper servei públic al ciutadà ha de ser la base de la política en majúscules. I els pobles i ciutats de Catalunya han d’estar atents davant dels moviments polítics interns i externs. Per això existeix una unió municipal important, tot i que dividida. La Federació de Municipis de Catalunya (FMC) es va fundar el 1981, formant-ne part inicialment 181 ajuntaments. Aquesta entitat municipalista promociona i defensa els interessos municipals davant la Generalitat de Catalunya i l’Estat , òrgans que podrien arribar a retallar les competències municipals. Actualment la FMC la formen 600 entitats locals: Web http://www.fmc.cat . Per altra banda tenim l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACMC), una segona entitat municipalista, constituïda també el 1981 amb l’objectiu de defensar els interessos dels municipis i del ciutadans de Catalunya, adoptant el compromís de donar un cop de mà a la reconstrucció nacional del país: Web http://www.associacio.net . Des de l’inici, i històricament, les dues associacions han estat confrontades simplement per la tendència política dels seus membres, majoritàriament d’esquerres a la FMC i majoritàriament nacionalista a l’ACM. Ara aquesta situació no té cap tipus de sentit, sobretot tenint en compte que el municipi com entitat política ha de tenir cada vegada més a dir davant d’un món globalitzat, i això queda palès en els darrers treballs conjunts dels dos grups, deixant de banda el seu origen i composició. Però ara cal donar un pas endavant i que la unió municipal quedi més clara i visible amb una sola associació, amb una sola “marca” municipal, més eficient, més treballadora, més unida i que tingui la paraula MUNICIPI com a base del seu treball, lluny del partidisme. És possible? Cal voluntat i és necessari.
14 Gener 2009
Com els podem descriure ?
La mare i el padrastre de l’Alba, al banc dels acusats, durant la declaració del pare de la menor, Álvaro, el 15 de desembre.
Foto: RICARD CUGAT/EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
13 Gener 2009
Doncs sí, un final lògic
Editorial El Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=577938&idseccio_PK=1006
7 Gener 2009
Menys paraules, més fets
La nostra democràcia clarament és una democràcia de partits on tot gira al voltant d’aquests. És evident que, com diu la Constitució de 1978, els partits polítics representen la pluralitat del nostre país i són un mecanisme de representació dels ciutadans. Però el que potser caldria fer és donar més importància a la figura del diputat i convertir a aquest com a representant directe del ciutadà i que fos el mateix diputat el que hagués de passar comptes envers els ciutadans que li han donat la seva confiança i, per tant, fos responsable davant d’aquests. La maquinària dels partits, més preocupada per mantenir el poder i influenciar en tots els àmbits de la societat (econòmic, social, cultural, polític) oblida la importància de les persones que formen els mateixos partits i que aquests han de ser responsables davant els ciutadans. Cal dignificar, doncs, el paper del Parlament i, sobretot, dels seus parlamentaris, moltes vegades lligats de peus i mans i de forma estricta per les direccions dels partits en un model que s’assembla cada vegada més al sistema presidencialista nord-americà, on els mateixos diputats poden arribar-se a sentir més com un simple número i/o una màquina del partit i no com una persona que representa els ciutadans de la seva província / territori i els seus interessos. Evidentment cal remarcar també la importància dels partits polítics en el paper d’organitzador de la vida política, de transmetre propostes, de regular el sistema, etc., però el que caldria és una reorganització dels mateixos partits en el sentit de, com afirmo, dignificar el parlamentarisme, objectiu que es podria realitzar per mitjà de llistes electorals obertes, donant importància a tots i cadascun dels candidats sense que un destaqués per sobre dels altres, democratitzar el funcionament intern dels partits i educar als electors en un model autènticament parlamentari, sense “enganyar-los”, per exemple, amb la presentació de candidats a la presidència en un procés electoral, quan en realitat el candidat es proposa després de les eleccions; o la presentació de programes electorals superficials com a promeses segures, quan en realitat estaran sotmesos a la direcció del partit polític, així com als seus pactes amb altres forces i a la dinàmica / estratègia política per mantenir-se en el poder. Hi ha molt per a debatre i reflexionar, i això ja es dur a terme, però el que cal ara és actuar.
3 Gener 2009
Hi haurà canvi. Però quin canvi?
No cal ser un expert per a afirmar que el canvi polític a Euskadi és més a prop que mai. Per primera vegada, en molt temps, el Partit Nacionalista Basc veu amenaçada realment la seva hegemonia a la Comunitat Autònoma Basca. Si això acaba passant, serà conseqüència dels mèrits propis sembrats pel mateix nacionalisme basc que, tenint tot a favor, no ha sabut gestionar correctament la seva majoria davant d’una societat basca diversa, plural, heterogènia, i ha anat construint un País Basc dividit, on els extrems han anat creixent fins una situació insostenible que no ajuda gens al progrés del país. Juan José Ibarretxe, el president basc, es troba en uns moments de desesperació i això ho demostra, com a darrer exemple, el fet d’haver escollit el dia 1 de març per a les eleccions autonòmiques basques. Què passa l’1 de març? Doncs que també tindran lloc les eleccions al Parlament de Galícia, convocades fa poc pel President gallec, el socialista Emilio Pérez Touriño. Un president d’una Comunitat Autònomia històrica, com és Euskadi, i més si es tracta d’un president nacionalista, el que intenta evitar sempre és fer coincidir les eleccions del seu territori amb qualsevol altra tipus d’eleccions. Doncs bé, aquesta és la mostra de la desesperació del lehendakari. Escollint l’1 de març vol provocar clarament que “xoquin” els interessos, diferents, del Partit Socialista i del Partit Popular a Galícia i a Euskadi, intentant minimitzar i arraconar d’aquesta manera la possible alternativa al País Basc i fer una campanya “victimista” i de confrontació sense precedents. Però els únics adversaris directes d’Ibarretxe no són el PSOE i el PP, ni Aralar, Ezker Batua o el Partit Comunista de les Terres Basques. Eusko Alkartasuna, soci de coalició des de fa anys, ha decidit presentar-se en solitari en aquestes eleccions, una variable més que fa preveure un canvi important en la correlació de forces al Parlament. El Partit Socialista d’Euskadi-Euskadiko Ezkerra ja va guanyar les darreres eleccions generals al País Basc; el candidat socialista, Patxi López, té un perfil “basquista” que cal destacar; El Partit Popular basc d’Antonio Basagoiti no és el que era el PP basc de María San Gil; EA ha trencat la coalició amb el PNB; També caldrà esperar què passa amb les llistes de l’esquerra “abertzale” (ara, Partit Comunista de les Terres Basques al Parlament i Acció Nacionalista Basca als ajuntaments). L’1 de març veurem com acaba la història, però la paraula “canvi” segur que “tindrà un lloc” en el titulars després de donar-se a conèixer el resultat electoral. El canvi hi serà, però quin canvi?
2 Gener 2009
Atenció !
30 Desembre 2008
Ara sí, és oficial
Diari EL PUNT 30/12/2008 T.M. – Caldes d’Estrac: Josep Maria Freixas, exalcalde socialista de Caldes d’Estrac des de mitjan 2004 fins al 2007 i actual regidor a l’oposició, va anunciar ahir la seva renúncia al càrrec. Freixas argumenta que, després de 29 anys al consistori, «ja és hora que entri saba nova al partit». El regidor considera que la seva dilatada experiència en la política municipal ha arribat al final. «S’han ajuntat un seguit de situacions a la meva vida familiar i professional que fan impossible poder desenvolupar la tasca a l’Ajuntament tal com feia fins ara», explica, i afegeix que «el mal ambient que es respira dins el consistori amb la manera de fer de CiU també ha ajudat a prendre la decisió». En aquest sentit, segons el regidor, el canvi de govern que va donar l’alcaldia a CiU ha suposat un pas enrere pel que fa a les bones relacions mantingudes entre les entitats i els ciutadans. «En aquest any llarg de mandat no hi ha hagut manera d’entendre’s i, malgrat que des del PSC hem intentat mantenir una línia correcta d’oposició, les contínues accions dictatorials de l’equip de govern han tallat qualsevol possibilitat», exposa el regidor. Josep Maria Freixas, que va entrar a l’Ajuntament en les primeres eleccions municipals juntament amb l’actual delegat del govern a Catalunya, Joan Rangel, explica que en aquest període ha estat al capdavant «de gairebé totes les àrees municipals». Tot i això, Josep Maria Freixas es queda amb l’àmbit de Participació Ciutadana: «Crec que el vam saber portar molt bé amb la regidora Rosabel Cantenys.» El lloc de Freixas l’ocuparà el número 7 de la llista, Pedro Cano, després que ni el número 5, Elena Díaz, ni el 6, Marc Vergés, hagin acceptat la proposta. Pel que fa a Josep Maria Freixas, també ha anunciat que deixa la presidència de l’executiva local del PSC, però que continuarà «al servei del partit des de la segona fila». El primer secretari dels socialistes de Caldes i regidor, Miquel González, va agrair ahir la feina feta per Josep Maria Freixas i va destacar que l’arribada de cares noves al municipi «s’ha d’interpretar com el treball de fons que fa el PSC per guanyar les eleccions del 2011». *NOTA. Errada del diari: Elena Díaz no ha renunciat a la proposta perquè ja és regidora (el PSC té cinc regidors al consistori caldenc). Qui ha renunciat sóc jo mateix. Permeteu-me que les reflexions personals les faci més endavant, amb tota la profunditat que necessiten i es mereixen. De moment, gràcies Josep Maria per aquests quasi 30 anys de dedicació a Caldes.
29 Desembre 2008
Decàleg de les contradiccions episcopals
Per Juan José Tamayo, director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universidad Carlos III de Madrid.
1. Defensen el matrimoni i la família els que no es poden casar ni poden formar una família. Els bisbes i els sacerdots del ritu llatí, en el moment de ser ordenats, renuncien al matrimoni i substitueixen d’aquesta manera la paternitat humana per la paternitat espiritual, que consideren més fecunda i universal.
2. Defensen la indissolubilitat del matrimoni, d’acord amb el que s’estableix al Codi de Dret Canònic: “El matrimoni rat i consumat no pot ser dissolt per cap poder humà, ni per cap causa fora de la mort” (n. 1141), quan la mateixa Església catòlica compta amb tribunals especials dedicats a la dissolució del vincle matrimonial.
3. Consideren la procreació com un dels fins del matrimoni, són partidaris de les famílies nombroses i s’oposen a la utilització de mètodes anticonceptius, quan ells no poden procrear pel vot del celibat que els obliga a l’abstinència sexual per a tota la vida.
4. Defensen la vida del no nascut i s’oposen a l’avortament, que qualifiquen en tots els casos d’assassinat o d’homicidi, quan ells han justificat la pena de mort i posen avui objeccions a la despenalització de l’homosexualitat que, almenys en vuit països, es condemna amb aquesta pena.
5. En qüestions relatives a la sexualitat, el matrimoni, l’origen i el final de la vida, volen imposar a tots els ciutadans com a llei natural allò que no és res més que doctrina catòlica sostinguda per la jerarquia, moltes vegades discutida dins de la mateixa Església.
6. Parlen de retrocés dels drets humans en l’ordenament jurídic apel.lant a determinades lleis que, en realitat, amplien l’exercici d’aquests drets. Amb això demostren una clara incoherència a l’exigir reconeixement ple dels drets humans a la societat, quan ells els desconeixen i no els posen en pràctica al si de la comunitat cristiana.
7. S’oposen a l’homosexualitat, que consideren pecat, desviació natural o perversió moral, fent una lectura fonamentalista i descontextualitzada dels textos bíblics.
8. Confonen el que és moral o, més ben dit, la seva pròpia idea del que és moral, amb el que és legal, i creuen que allò que per ells és pecat s’ha de considerar delicte i s’ha de penalitzar per les lleis.
9. Presenten la família cristiana com a paradigma únic de convivència, i desconeixen que hi ha altres models legítims inspirats en valors laics o d’altres religions i confonen amb molta freqüència la família cristiana amb la família patriarcal.
10. S’oposen a la investigació amb cèl.lules mare embrionàries considerant que un embrió és el mateix que una persona, quan això significa mantenir-se –¿expressament?– instal.lat en un error científic i quan aquesta oposició implica renunciar a la curació de múltiples malalties i a la felicitat de moltes parelles.
¿Ignorància, error o simple incoherència lògica i ideològica?
Que ho jutgi cadascú.
28 Desembre 2008
Per defensar una posició que cal respectar, ens parla de la “família de veritat” (engany i manipulació, és clar)
S’ha de respectar el que pensa, diu i transmet aquest senyor, d’acord. El que no es pot respectar, i cal denunciar, és com utilitza algunes paraules amb l’únic objectiu d’enganyar i manipular. Avui ha fet ús de les paraules “família vertadera”, fent referència a un únic model de família, és clar. Sr. Rouco, no hi ha família “vertadera”, “de debò” o amb altres adjectius en aquest sentit que vostè hi vulgui afegir. El que tenim al nostre voltant són diferents tipus de família i cap d’elles és millor ni pitjor. Sé que li costarà d’entendre però, com a mínim, si vol defensar un únic concepte / model de família, faci-ho sense manipulacions i fent ús de les paraules més correctes i entenedores.
22 Desembre 2008
Más sobre The Economist
Artículo de Vicenç Navarro en su web: http://www.vnavarro.org/wp/?p=610
21 Desembre 2008
I de camí cap al 2009 (més val tard que mai)
A continuació, tres escrits publicats al meu antic Diari, tots ells a finals dels anys 2005, 2006 i 2007. El quart i darrer és un enllaç a l’article publicat pel Delegat del Govern a Catalunya, el caldenc Joan Rangel, també de finals d’any (en aquest cas del 2008) i parlant sobre les actuacions a Rodalies RENFE Barcelona. Confiem que així sigui. I més val tard que mai:
http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/43995 (8/12/2005)
http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/121806 (11/12/2006)
http://marcvergesros.bloc.cat/post/3040/199019 (17/11/2007)
http://blogdejoanrangel.blogspot.com/2008/12/una-clara-aposta-pel-trasport-pblic.html
(20/12/2008)
20 Desembre 2008
Bélgica, en el punto de mira
Inestabilidad política, enfrentamientos extremos entre partidos y territorios y corrupción, son tres ejemplos que caracterizan la situación político-social del Estado belga desde hace un tiempo. El factor ideológico no es el único conflicto presente en Bélgica, ya que la cada vez más distante relación entre flamencos y valones está llevando al próspero Estado europeo y cuna de la UE al borde de la crisis política permanente. Ante nosotros, una crisis lingüística y territorial profunda. Nueve meses se tardó en formar Gobierno después de las elecciones de junio de 2007, los mismos meses que ha durado dicho Gobierno. Se empezó con un gobierno interino justo después de las elecciones y casi a final de plazo se pudo negociar una coalición que no “cuajó” nunca. Las diferencias entre francófonos y flamencos por cuestiones lingüísticas, los derechos de voto en la periferia de la capital, Bruselas, y la reivindicación de más autonomía para Flandes, siempre han estado y están presentes en el centro del debate político del país (y cada vez con más intensidad). Y encima, la polémica venta de Fortis también provoca una preocupante inestabilidad: El Supremo acusa al Ejecutivo belga de inmiscuirse en la justicia para evitar el freno de la operación financiera. ¿Corrupción?
MÁS INFORMACIÓN SOBRE BÉLGICA: http://es.wikipedia.org/wiki/B%C3%A9lgica
18 Desembre 2008
Fins avui… 18/12/2008
Fins avui, ciutadans i visitants
de Santander la podien veure cada dia.
16 Desembre 2008
:-)
Entrevista publicada a El Periódico d’avui: http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=571312&idseccio_PK=1006&h=
15 Desembre 2008
Esgotament sí, però és més qüestió d’imatge
Moltes vegades el simple i lògic esgotament de tants anys “tocant” poder, la imatge de manca d’idees, de capacitat d’entusiasme i de transmetre que tens la iniciativa, l’aparença de la falta d’un factor innovador, d’una capacitat de plantejar solucions ben rebudes pels ciutadans a problemes eterns i del dia a dia, són algunes de les causes de l’aparició d’enquestes com la que ha publicat avui El Periódico de Catalunya. Per primera vegada, Convergència i Unió és protagonista perquè pot arribar a ser la força política més votada a les eleccions locals del 2011. I a més a més, els tres partits d’esquerra, sobretot ERC i IC, sortirien perjudicats de la contesa electoral i no es podria formar majoria d’esquerres com fins ara (tot i que cal recordar que ara governa només el PSC+IC, i en minoria). El PSC, “el partit que ha construït la seva força a partir dels municipis que governa”, tal i com descriu la publicació del Grup Zeta, perdria el feu més apreciat: la capital catalana. Barcelona denota cansament davant d’uns socialistes que porten governant des de 1979. No estem parlant de feina mal feta, de desastres o d’incapacitats. Estem parlant de cansament, tant del govern socialista com del ciutadà. Aquesta és la imatge. Si parléssim de feina mal feta no tindríem davant nostre un partit que ha governat la ciutat durant 30 anys consecutius. Ara no és impossible que els socialistes tornin a guanyar les eleccions, però CiU i Xavier Trias tenen un factor de marketing a favor molt important: esgotament socialista i transmissió d’aquest esgotament a la ciutadania. CiU també ha fet alguna cosa bé durant aquests darrers anys: mantenir el candidat durant dues legislatures i “creure’s” que poden i/o han de guanyar Barcelona apropant-se als electors. Fixeu-vos que només parlem d’imatge, no del fons de la qüestió. Al cap i a la fi, malauradament, els uns i els altres, ens volen fer creure que la política es redueix a això: imatge.
14 Desembre 2008
¿Refundación de Izquierda Unida o “vuelve” el Partido Comunista de España?
El candidato del PCE, Cayo Lara, ha sido elegido nuevo coordinador general de la coalición Izquierda Unida y será el encargado de liderar la refundación de la formación: http://www.elpais.com/articulo/espana/Cayo/Lara/elegido/nuevo/coordinador/general/IU/elpepuesp/20081214elpepunac_2/Tes
12 Desembre 2008
Jo “sóc” d’Antoni Castells
La coherència en política és escassa, i és per aquest motiu que el conseller d’Economia de la Generalitat, el socialista Antoni Castells, és noticia cada vegada que transmet coherència als ciutadans, uns ciutadans que al cap i a la fi com a mínim és el que demanem als polítics: COHERÈNCIA. Aquests dies Castells ha tornat a ser noticia després que el secretari d’organització del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), José Zaragoza, anunciés que els socialistes catalans donaran suport als pressupostos presentats pel Govern espanyol. Després de les negociacions, diàlegs i converses sobre el finançament de Catalunya, el de la resta de Comunitats i els pressupostos, el nostre conseller d’Economia ha dit el següent: “Sembla que alguns donin aquest tema per tancat, però aquesta decisió l’hauria d’haver adoptat la comissió executiva. Que no comptin amb mi per certificar una decisió que ja està presa”, fent referència a la decisió del PSC sobre el fet de votar a favor dels Pressupostos de l’Estat, quan aquests tornin al Congrés dels Diputats després de ser vetats al Senat. Arran d’aquesta intervenció de Castells, des del mateix PSC s’ha afirmat que el vot dels seus 25 diputats al Congrés s’acordarà dilluns durant la reunió de l’executiva del partit, no desautoritzant directament les paraules del conseller. Antoni Castells no desvincula el finançament dels pressupostos, com és lògic, però el PSC sí que ho fa per poder “agafar-se” a alguna cosa i argumentar mínimament el vot favorable als pressupostos. És evident que la coherència i l’autèntica responsabilitat l’aporta Antoni Castells, i l’interès partidista camuflat sota l’argument de la “responsabilitat” per no fer “caure” el Govern socialista de Zapatero, l’aporta el PSC. Qui guanyarà? Algú dubte sobre el sentit del vot del PSC al Congrés a l’hora de votar els pressupostos? Què farà Antoni Castells? Qui aportarà coherència? Dubto del PSC, no d’Antoni Castells. Una vegada més, observant la complexa convivència PSC-PSOE, la qual a vegades arriba a ser surrealista.
9 Desembre 2008
La crisis permanente de la educación
Artículo leído hoy en EL PAÍS: http://www.elpais.com/articulo/ultima/crisis/elpepuopi/20081209elpepiult_1/Tes
8 Desembre 2008
N-A-C-I-Ó-N
Un recién discurso del presidente de las Islas Canarias ha vuelto a dar alas “de atacantes” a los medios y partidos políticos defensores de la supuesta “Gran Nación única” existente en nuestro país, entiéndase España. El Presidente del Gobierno canario, Paulino Rivero, ha insistido una vez más que “Canarias es un país, un territorio diferenciado que presenta unas singularidades únicas que deben ser atendidas”. Territorio diferenciado, singularidades únicas. Y yo me pregunto, ¿todos los territorios que configuran el Estado español no son diferentes entre ellos? ¿Cada Comunidad no tiene sus singularidades? ¿Qué problema hay en denominar a los territorios “Nación”? El sentimiento de territorio diferenciado se ha extendido incluso en las Comunidades Autónomas que menos se podían llegar a pensar “los defensores de la Nación.” Los mismos medios y políticos que defienden la Nación única, criticaron duramente al Presidente Zapatero cuando en el Senado dijo que Nación es un concepto «discutido y discutible». Pues es tan sencillo de entender como consultar el diccionario, y a expertos en el tema, para dar la razón al presidente español. De forma resumida, Nación, en sentido estricto, tiene dos acepciones: la nación política, en el ámbito jurídico-político, es el sujeto político en el que reside la soberanía constituyente de un Estado; la nación cultural, concepto socio-ideológico a lo mejor más subjetivo y ambiguo que el anterior, se puede definir a grandes rasgos, como una comunidad humana con ciertas características culturales comunes, a las que dota de un sentido ético-político. Así pues, Nación se emplea con variados significados: Estado, país, territorio o habitantes de ellos, etnia, pueblo y otros. Por lo tanto, la denominación de España como Nación de Naciones no es un capricho político de algunos, es simplemente una realidad. (por cierto, Coalición Canaria gobierna con el Partido Popular en las Islas). E insisto con los medios y políticos que defienden la denominación de Nación únicamente para referirse a España. Estos actores, en última instancia, se escudan en la Constitución española para defender a España como única Nación. Pero, 30 años después, es evidente que la realidad de nuestro país (incluido el concepto de Nación) no se ve reflejada en la Carta Magna, un texto que necesita ser reformado no con maximalismos, pero sí con responsabilidad y atendiendo a la realidad actual, política, social, económica y cultural.
5 Desembre 2008
Ens hem quedat sense la 9ª (la previsió s’ha fet realitat)
L’any passat, al parlar sobre la 8ª Trobada de Creadors Locals de Caldes d’Estrac, vaig fer referència al fet que, independentment de la bona feina duta a terme per algunes entitats caldenques i persones a títol individual, la Trobada havia patit una notable davallada d’activitats i actes si ho comparàvem amb les darreres edicions. Havia estat tradicional, fins l’edició del 2006, convidar un altre municipi i fer-lo partícip de la Trobada per mitjà de la col·laboració entre els ciutadans de les dues viles. Això, entre altres aspectes, va desaparèixer l’any 2007. Aleshores encara vaig escriure que no volia pensar que la Trobada del 2007 es celebrava per a “complir l’expedient”, per part del Govern actual (CiU), d’una activitat posada en marxa per un Govern socialista, el qual n’ha estat l’impulsor i el promotor al llarg de les set edicions anteriors a la de 2007. Recordo haver fet referència, en un article del Diari http://marcvergesros.bloc.cat/archives/3040/20061118 , a la no presència dels regidors de CiU a la inauguració de l’edició de la Trobada del 2006, realitat que podia fer-nos entreveure quina era i/o és l’opinió del grup convergent envers aquesta activitat que ens mostra la pluralitat de la cultura i la creació d’artistes locals. Certament no volia ni arribar-me a pensar que l’organització del darrer any es tractà d’una estratègia més o menys intencionada per anar reduint a no res la Trobada i així fer-la desaparèixer. És evident que aquest cicle cultural necessitava una empenta important, innovació, un canvi cap a millor, amb l’objectiu de fer-lo créixer. Però l’any passat, veient el “programa” d’activitats, personalment em va quedar una sensació de tristor davant d’una situació que no ens mostrava un futur gaire esperançador per a la Trobada de Creadors Locals de Caldes d’Estrac. Vaig dir que esperava equivocar-me, però que les primeres accions o actuacions, acostumaven a marcar tendències. La Trobada de Creadors era i hauria de ser de tots, és CULTURA, i no perquè ho va impulsar un determinat grup polític s’havia de desprestigiar i fer-la desaparèixer. Millorar?, d’acord, però no donar aquesta sensació de desconcert com el que crec que vam sentir molts caldencs que hem viscut la Trobada de ben a prop i que podem fer-ne comparacions. Espero que puguem rebre alguna explicació envers aquest tema. /// El que sí es manté és la Baixada de carretons. Enguany, la 3ª Baixada, tot un espectacle que tindrà lloc aquest diumenge 7 de desembre, entre les 11 i les 14 hores des de la part baixa de les escales del “fondo” fins a l’estació de la RENFE (Organitza Casal de Joves de Caldes amb la col·laboració dels Diables d’Estrac i l’Ajuntament).
2 Desembre 2008
Sensacions / Sensaciones
Article de Josep Maria Espinàs:
Artículo de Josep Maria Espinàs:
30 Novembre 2008
I ja hi tornem amb els anònims
Fotografia: Carrer Església, amb la Biblioteca Can Milans al fons.
A Caldes d’Estrac hem viscut episodis anteriors de “rebuda de missatges anònims” a casa nostra, escrits amb mala baba criticant ferotgement al Govern de torn, sense mesura de paraules ni cap mena de sentit comú ni d’educació, arribant a l’atac personal més barroer. Els membres d’anteriors governs socialistes en deuen recordar uns quants. Abans eren denunciables, ara també. Vet aquí que n’ha aparegut un altre aquests dies pel nostre poble. No transcriuré aquí el que s’hi deia. Vull fer una reflexió més enllà de les paraules escrites. I signo aquesta reflexió amb el meu nom. 1.- No signar significa ser covard i crear dubtes sobre el missatger (Recordo article Els Tr3s Micos núm. 5 http://escomar.bloc.cat/post/4806/103362). 2.- Sota l’anonimat, increment de l’ús de la mala educació. No es pot escriure a la babalà, amb mala educació, tot allò que es pensa i quedar-se tan tranquil. 3.- L’anònim pot fer iniciar la sense sentit “rumorologia.” 4.- Hauria de desmarcar-se de l’escrit anònim tot aquell amb el qual se’l pot identificar més directament com a missatger. 5.- La persona que ho ha escrit, pel to, pel missatge, pel sistema, dubto que estimi molt Caldes tal i com afirma al finalitzar la seva suposada exposició de suposades reflexions. Si més no, té una manera molt peculiar d’estimar el seu poble. Caldes es “construeix” donant la cara, amb discrepàncies profundes i discussions molt pujades de to incloses, però no s’ajuda a destruir el nostre municipi sota l’anonimat.
*Com que mai és tard, crec que “l’anònim” encara és a temps de donar la cara i defensar, o intentar-ho, el que ha escrit.
